Jump to navigation
Fa uns dies, a la faena, vam preparar una sorpresa per acomiadar-nos d'una campanya a qui se li acabava el contracte, com que al lloc on treballo (i a quasi tot arreu) els comiats comencen a ser massa freqüents, intentem gestionar-los de la millor manera possible. Així que ens vam organitzar i cadascú va portar alguna cosa per a beure o menjar abans de dinar, jo vaig passar per una bodega de Sants i vaig portar una botella vermut de Bràfim i un sifó, si havíem quedat per a fer un vermut calia assegurar-ne tots els components imprescindibles.
Aquí a les Terres de l’Ebre, com comentàvem l’altre dia, tothom sap què és el vermut (beguda) i què representa fer el vermut (acte social), també a molts pobles i comarques d’arreu del nostre país és una tradició viva, o fins i tot a Barcelona hi ha un munt d’antigues bodegues on es pot anar a fer un bon vermut. La meua sorpresa, per tant, va ser grossa en vore que moltes de les persones amb qui he treballat durant quasi tres anys es miraven el vermut com un beuratge exòtic i el sifó com un aparell estrany i desconegut. Els va agradar molt i em sembla que repetiran, també he de dir que algun italià espavilat va estar temptat d’apropiar-se de l'origen d’aquesta beguda tan mediterrània al seu país.
És cert que les grans indústries del vermut van nàixer a la zona del Piemont - la terra del Campari, el Cinzano o el famós Martini - a principis del segle XIX, i que la fórmula del vermut modern se li atribueix al taverner de Torí Antonio Benedetto Carpano, l’any 1786. Però sembla ser que el seu origen es remunta a l’antiga Grècia, on Hipòcrates afegia flors d’absenta i altres plantes aromàtiques al vi, d’aquesta manera se n’allargava la vida i també es considerava que tenien propietats medicinals. Els romans també aromatitzaven els vins amb romer, api o frígola, per a produir el seu absinthianum vinium.
Durant l’edat mitjana el vi hipocràtic es perfeccionava amb altres substàncies aromàtiques com el clau, la nou moscada, el gingebre, la mirra o el sàndal, que arribaven de l’Àfrica oriental i les Índies. Es té constància que a la meitat del segle XVII a les corts de Baviera i París s’apreciaven molt els vins preparats per un piemontès anomenat Alessio, i és partir d’aquestes receptes que ha anat evolucionant fins als nostres dies.
El vermut, per tant, és un vi amoramitzat en el qual predominen les espècies del gènere de l’artemisa (com el donzell i l’absenta) que li aporten el característic aroma amargant, propietats tòniques i estimulants de la gana.
El nom prové de la paraula alemanya wermut (que vol dir absenta) i ha anat transformant-se a partir de diferents influències lingüístiques. Del francès va canviar la W per la V i la U per una OU, de l’anglès es va afegir una M i, finalment a Itàlia, es va adoptar el Vermouth per a anomenar els antics vins d’herbes o vins hipocràtics.
Com ja sabeu, el vermut ha esdevingut la beguda d’aperitiu per antonomàsia, fer el vermut està tan arrelat que fins i tot tenim un toc de gralla per a anunciar-lo. Així que en seguirem parlant i, sobretot, bevent-ne.
Ah, i recordeu que encara no he pogut saber per què a les Terres de l'Ebre li diem rapitenc al vermut... l'operació rapitenc continua en marxa, a vore qui m'ajuda!
Entrada elaborada a partir de les notes i explicacions de l'enòloga Claustre Grau, membre del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.
Foto: Bar Paquita (Mercat de Tortosa)
Vídeo: Colla Bastonera Picadits, de Vilassar de Mar.
Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.
