de Maratons i retallades

Com cada any, quan arriba La Marató de TV3, se'm presenten diversos dubtes i contradiccions respecte aquest esdeveniment i tot allò que representa. Segurament els organitzadors tenen raó quan diuen que La Marató diu molt de tu, el que no tinc clar és si el que diu (de tu i de tots nosaltres) és positiu o negatiu, sovint no sé si hauríem de parlar de solidaritat o de beneiteria naïf.

Està molt bé que s'organitzen esdeveniments solidaris, que es genere consciència i empatia cap a les persones que pateixen o cap a causes que són justes, però hem d'anar en compte a l'hora de fixar la línia entre allò que ha de dependre de la solidaritat (voluntària) i allò que hem d'exigir que siga assumit per l'estat del benestar (recordeu bé el concepte perquè aviat deixarà d'existir i serà explicat en els llibres d'història del futur com un privilegi d'unes tribus exòtiques). La sanitat (també la investigació i la recerca necessàries), com l'educació o l'alimentació, són necessitats bàsiques que no poden dependre de la recaptació de xous mediàtics, si no que han de ser assumits per tots nosaltres a partir dels impostos.

Potser aquesta catarsi/consciència col·lectiva que es genera en aquestes dates hauria de servir per a defensar amb ungles i dents les conquestes socials dels darrers segles, contra privatitzacions, desmantellaments o retallades interessades. Perquè mentre assumim cofois la baixada d'impostos (els directes, aquells que afecten sobretot les rendes altes), ens van conduint a la via del copagament (o millor dit: repagament), ja siga per a pagar necessitats pròpies o, a partir d'aquesta pretesa “solidaritat”, les de qui no se les pot pagar.

Però no parlo només de La Marató, hi ha més casos que són dignes de reflexió, com el Gran Recapte o les famoses recollides de taps plàstic per a finançar tractaments, aparells auditius, ortopèdics... Entenc que davant una situació greu cal trobar recursos d'on faça falta, i que això siga la prioritat, sobretot per a les persones afectades i el seu entorn més immediat. Però si ho mirem com a societat -ho sento- em sembla una autèntica frivolitat que acceptem impassiblement aquestes situacions com a cosa normal, sense exigir a l'administració pública (Estat, Generalitat, Ajuntaments...) que assumisca la seua responsabilitat.

Crec en la solidaritat, i tant, però la solidaritat que és ajuda i suport entre persones però alhora serveix per a anar a l'arrel dels problemes i denunciar desigualtats. Anem en compte perquè, potser sense saber-ho, en lloc de solidaritat estem practicant caritat i acabem acceptant com a normals situacions que són injustes i que podem canviar, si volem.