,
20/03/2011
Coses de la vida

Ja hem provat la ratafia de codonys que vam fer a Nadal!

Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.

He tornat altres vegades a la Garrotxa, per a dir No a Bracons, per a vore amics i també per a beure ratafia. A finals de l'any passat, vaig anar-hi per a visitar, per primera vegada, la Fira de la Ratafia de Besalú (la capital de la Ratafia!), n'hi havia moltíssimes i totes elles amb gustos i aromes diferents, però amb la mateixa essència a terra, identitat, cultura i tradició.

Sabedors de la meua afició, per al meu aniversari, uns amics em van regalar una ampolla de l'edició limitada que es va fer per a celebrar el centenari de la Ratafia Russet - és boníssima, espectacular! - i també El Llibre de la ratafia (Jaume Fàbrega, 2007), així que vam tardar poc en provar una recepta. Necessitàvem matèries primeres de temporada i, com que estàvem al desembre, ens vam decidir pels codonys. Vam anar a comprar aiguardent, vam anar a collir els darrers codony que quedaven i ens vam posar a la faena. Després de quaranta dies i quaranta nits amb la maceració a sol i serena, teníem una ratafia de codonys boníssima, feta per natros. Per Sant Joan en tornarem a parlar, que és realment el temps de fer la ratafia, ja que hi ha nous verdes i moltes de les plantes aromàtiques que s'hi posen estan al punt òptim. L'any passat jo en vaig fer per primera vegada, amb la colla de grallers, i de ben segur que hi tornaré.

Cada dia hi ha més gent que es fa ratafies a casa seua, és una tradició que torna a estar ben viva entre la gent jove. Anar a recollir les herbes i ingredients necessaris, elaborar la ratafia, esperar pacientment quaranta dies i quaranta nits perquè macere i després beure-la amb els amics és un plaer que no té preu. La ratafia està ben viva, però no només perquè el jovent aborigen en fem d'artesanal o en demanem a bars i concerts, sinó perquè fins i tot als bars de “mondernos” de Gràcia en tenen! I a les Terres de l'Ebre, com anem de ratafies i macerats, o potser hauríem de dir ratasia? Salut i ratafia!

*Foto: Al meu aniversari, amb les meues amigues i amics, també amb el llibre i la botelleta de Ratafia del centenari.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

13/04/2011
Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!
31/03/2011
Demà a les 19:30h, a la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, s’inaugurarà l’exposició Símbols de Franco del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una iniciativa de la Comissió per a la retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i espero que serveixi per a reflexionar sobre què cal fer amb la gran quantitat de símbols franquistes que encara hi ha als carrers del nostre país, 35 anys després de la mort del dictador.
20/03/2011
No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”
20/03/2011
A meitat desembre passat, per culpa de la meua amiga Trendi, que sempre està a la última, vaig aficionar-me als gintònics. No em deien gran cosa al principi, però amb el cogombre i tot plegat em van agradar, ara resulta que – sense saber-ho – estic a la moda i he descobert que això dels gintònics és tot un món. Us he de reconèixer que durant aquests primers mesos potser no ho hem acabat de fer del tot bé. Intuíem que hi havia ginebres proscrites, que havíem d'evitar per tal de no delatar la nostra inexpertesa, però ens encantava fer l'esnob amb la copa ballon, sacsejar la tònica o posar-hi cogombre i llimona, tant que algun dia semblaven amanides enlloc de gintònics.