,
01/11/2011
Coses de la vida

La Castanyada, lo Halloween i altres cabòries

De camí cap a les Barcelones, mentre acabo de pair la castanyada al bus, vaig pensant en com ha anat el cap de setmana. Justament divendres, quan vaig arribar a les Terres de l’Ebre vaig posar-me molt content per diferents motius, alguns dels quals han anat caent a mesura que passaven els dies. Arribar a casa, trobar-me a Alfredo passant amb el cotxe i els altaveus anunciant la manifestació en defensa de la salut a les Terres de l’Ebre, els comerços plens de cartells, o les xiquetes i els xiquets anant a escola amb disfresses per a celebrar la castanyada... Vaig sentir que tot estava al seu lloc, m’agradava pensar que continuem sent un territori combatiu i que, alhora, defensa i conserva les seues tradicions i la seua identitat.

Però esta imatge bucòlica potser només era un miratge, el Halloween també ha arribat a les nostres comarques, potser per a quedar-s’hi si no ho aturem.

El dilluns al vespre va ser el moment més tens de tot el cap de setmana, vaig començar a creuar-me colles de xiquets i xiquetes disfressades com si Roquetes fos Brooklyn i les nostres tradicions haguessen quedat reduïdes al sentimentalisme d’uns quants. Van tenir sort, a la ràdio del cotxe sonava Joan Miquel Oliver i vaig poder reprimir l’instint natural d’atropellar-los. Això sí, el meu twitter va començar a traure fum i vaig exiliar-me amb la meua colla a celebrar la castanyada entre oliveres, tal com fem des de fa molts anys.

Un cop processada l’enrabiada inicial penso que hem de començar a pensar què fem amb la Castanyada, perquè tal com la tenim ara, el Halloween ens està guanyant la partida. Brian Cutts em comentava avui que fa anys a molts llocs se celebraven festes més animades on, a més de moscatell, panellets, castanyes i moniatos també hi havia elements relacionats amb les bruixes i els esperits, fins i tot hi havia carbasses. També en parlava el blocaire Manel Zaera, al seu apunt d’ahir, i comentava que fins i tot la tradició de les carbasses potser no és tan importada com ens pensem.

Hi haurem de pensar i recuperar tots aquells elements de la Castanyada que ens permeten fer i conservar una festa pròpia, atractiva per a les generacions que pugen, fins i tot potser haurem de fer alguna concessió... això sí, tal com hem acordat al bus: el nom no és negociable i el trick or treat ha de desaparèixer.

Fora les festes d'ocupació!

#ésCastanyada

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.