,
25/07/2011
Coses de la vida

Les meues cabòries renaixentistes.

Aquí vos deixo les meues reflexions sobre la manera en què s'ha gestionat l'atorgació de tavernes a la Festa del Renaixement. Aquest article ha estat penjat al bloc de notícies Marfanta.com i expressa la meua indignació davant la censura que hi ha hagut cap a la Taverna del Casal Popular Panxampla, Lo Cau de la Bandolera.

Salut i bona festa a tothom!

[Tribuna] 'La censura renaixentista, Tortosa al segle XVI', per Josep Sabaté

Enguany, per primera vegada en molts anys de participar activament en la Festa del Renaixement, no podré fer-ho de manera oficial. A Tortosa, la censura als col·lectius crítics ha arribat al punt de fer fora de les Avançades de Sant Joan la taverna del Casal Popular Panxampla. Lo Cau de la Bandolera no tindrà un espai adequat perquè a alguns “tortosins de bé” els devia resultar inacceptable aquesta visibilitat. Aquesta situació és realment greu, però no només perquè es tracta d'un clar acte de censura, sinó també perquè es menysprea d'una manera inacceptable l'esforç que s'ha fet des del Casal Popular Panxampla per dinamitzar i potenciar durant aquests anys la Festa i l'espai de les Avançades.

Contra la meua opinió s'hi podran aportar molts “motius tècnics” de pes, però caldrà vore quines tavernes instal·len a les Avançades i sota quins criteris – d'amistat, afinitat o interès – ho fan. M'indigna aquesta violència institucional que s'exerceix contra els col·lectius que fem nosa i em genera una immensa impotència. M'indigna el cinisme d'aquesta violència, aparentment poc agressiva, educada i formal, que actua sota preteses directrius tècniques i que, sense ni alçar la veu, margina i censura, amb el simple gest d'una ratlla de bolígraf sobre el nom d'un col·lectiu. I em cansa, perquè no dir-ho, haver de ser una vegada més els que ens justifiquem, els que denunciem una situació injusta i els que serem – a sobre de censurats – acusats de de ser “els que sempre protestem”.

Però si qui actua així, qui censura i margina, són persones que durant anys han dinamitzat la vida cultural i associativa de la ciutat des de l'associacionisme, que saben el que costa tirar avant projectes, persones amb qui he compartit preocupacions, projectes i també punts de vista, encara em sembla una situació més incomprensible, cínica i indignant.

Durant molts d'anys centenars de persones hem participat activament en la Festa del Renaixement, treballant-hi de manera voluntària. Jo, personalment, ho he fet des de la taverna de la PDE, els Diables 7 Cervells, les Gralles i Tabals de Jesús o la taverna del Casal Popular Panxampla. Han estat sempre setmanes de dormir poc i treballar molt, acumulant cansament, actuant pels carrers i servint a les barres, xalant molt però fent poca festa. Si aquesta és la sensibilitat del govern tortosí i dels gestors de la festa cap a les entitats ciutadanes anem bé. Potser, en un intent de rigor històric, volen portar Tortosa al segle XVI també en les maneres de governar. Espero que la majoria absoluta que encapçala el consistori tortosí no esdevingue una majoria absolutista i que respecten democràticament les diferents sensibilitats que existeixen a la ciutat.

Independentment de la ideologia política que puga tindre cadascú, avui estem parlant del dret que tenim totes les persones i entitats ciutadanes a participar en igualtat de condicions en les activitats que s'organitzen a la ciutat, a fer ús dels espais públics i a expressar lliurement la nostra opinió. Em satisfà saber que moltes persones assabentades de la situació estan igualment indignades i sospito que seran moltes més les que en els propers dies aniran manifestant la seua opinió sobre un fet que esperem no es repeteixi mai més, ni amb el Casal Popular Panxampla ni amb qualsevol altra entitat.

La Festa del Renaixement és de tothom, també dels col·lectius crítics.
Ens veiem al carrer i també al refugi de les bandoleres i els bandolers!

Josep Sabaté és
membre del Casal Popular Panxampla i graller

Seguir llegint l'article i els comentaris a la Marfanta...

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

13/04/2011
Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!
31/03/2011
Demà a les 19:30h, a la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, s’inaugurarà l’exposició Símbols de Franco del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una iniciativa de la Comissió per a la retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i espero que serveixi per a reflexionar sobre què cal fer amb la gran quantitat de símbols franquistes que encara hi ha als carrers del nostre país, 35 anys després de la mort del dictador.
20/03/2011
No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”
20/03/2011
A meitat desembre passat, per culpa de la meua amiga Trendi, que sempre està a la última, vaig aficionar-me als gintònics. No em deien gran cosa al principi, però amb el cogombre i tot plegat em van agradar, ara resulta que – sense saber-ho – estic a la moda i he descobert que això dels gintònics és tot un món. Us he de reconèixer que durant aquests primers mesos potser no ho hem acabat de fer del tot bé. Intuíem que hi havia ginebres proscrites, que havíem d'evitar per tal de no delatar la nostra inexpertesa, però ens encantava fer l'esnob amb la copa ballon, sacsejar la tònica o posar-hi cogombre i llimona, tant que algun dia semblaven amanides enlloc de gintònics.