,
10/11/2012
Coses de la vida

Passeu-me la bóta i seguiu tocant!

Fa un parell de setmanes l’històric grup de música tradicional Al Tall va anunciar que plegava veles després de 38 anys de lluites i cançons arreu dels Països Catalans.

Jo vaig conèixer Al Tall - com tantes altres coses bones - amb la colla de grallers de Jesús, d’això ja deu fer més de quinze anys però encara me’n recordo com si fos ahir. Aprendre a tocar el Cant dels Maulets, descobrir la nostra història amb el Romanç de sec, demanar als amics més grans que em gravessen cassets,  o també el primer concert - un 25 d’abriI - des del sofà de casa seguint la retransmissió en directe des de la Plaça de Bous de València.

Gràcies al grup liderat per Vicent Torrent i Manolo Miralles moltes generacions de joves hem descobert el nostre país (sencer, de Salses a Guardamar i fins a Maó), hem pres consciència i ens hem compromès. Hi ha molts grups que han estat influents políticament a través de la seua música i les seues cançons, però crec que cap altre ha contribuït tant en posar els fonaments de la nostra consciència com a poble.

Les seues cançons  (i alguns himnes) ha actuat d’antídot contra la desmemòria i l’oblit. Des de Jaume I a Basset i els Maulets, la lluita antifeixista i l’assassinat de Miquel Grau, l’any 77. Però també ens han connectat amb el nostre present, la renúncia a la llengua, el despotisme institucional o la defensa del territori. A nivell musical, la seua tasca ha estat imprescindible per a la recuperació la nostra tradició, ens l’ha fet accessible i l’han dignificat.

Evidentment, em sap molt greu saber que no tornaré a viure concerts memorables com el de fa 3 anys a Perpinyà - denunciant dels 350 anys del Tractat dels Pirineus –però ens queden desenes de cançons i un grapat de grups que segueixen el seu exemple i compromís.

Ens veiem al concert de comiat i homenatge, perquè per força ha d'haver-hi un comiat a l'alçada d'aquests mestres.

Gràcies Al Tall!

Notícia: Al Tall s'acomiada amb una gira que començarà el 29 de desembre a Morella

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.