,
13/04/2011
Coses de la vida

Quants anys, quantes lluites i quantes cançons!

Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!

Ha estat un part llarg i col·lectiu, llarga i col·lectiva també ha estat la seua gestació, unes quantes dècades i milers de persones formen part d'aquest procés. De fet, li hem dit 10 anys de lluites i cançons per l’aigua i per la terra, però la veritat és que per a parlar dels 10 anys de la Plataforma en Defensa de l'Ebre és necessari entendre i explicar moltes dècades d'agressions, de resistències, de lluites i de dignitat.

El moviment que va iniciar-se el 15 de setembre del 2000 a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa va ser realment impressionant i resumir aquells 4 anys d’intensa lluita és impossible. Potser per això mateix era imprescindible tenir alguna cosa que recollís tota aquesta experiència o, si més no, la seua essència, d’on veníem, què vam aconseguir, quins seran els propers objectius i, sobretot, quin és el sentiment que ha mogut tants i tants milers de persones a mobilitzar-se per a defensar lo riu.

Aquest llibre CD intenta recollir les arrels d’aquesta lluita, des de la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, la lluita contra el caciquisme al Delta, la construcció d’Ascó i Vandellòs, el treball fet pels col·lectius de dones, els primers projectes de transvasamets, la Coordinadora Antitransvasaments o el PHN de José Borrell... i també, evidentment, aquests 10 anys de Plataforma en Defensa de l’Ebre que tothom conserva a la memòria (encara). La lluita - podríem dir èpica - d'un territori que va ser capaç d'organitzar-se i de plantar cara a la majoria absolutista d'un PP disposat a tot, de construir solidaritats i complicitats amb altres lluites, de generar discursos alternatius i de fer-se escoltar, fins i tot a les instàncies més altes de la Unió Europea.

I, evidentment, inclou el que ha estat la nostra banda sonora durant aquests anys, 17 grups, molts de les Terres de l’Ebre però també d’arreu dels Països Catalans i el Pirineu aragonès, que han posat música i veu al nostre moviment. Hi han participat Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (Lo riu és vida!), Pepet i Marieta (L'aigua no està en venda), Vitruvi (A la vora del riu), Terrer Roig i Josep Bo (Terra de fang), Riu en So (Del tros de terra), Xeic! (Futur en venda), Gra Fort (No volem transvasament), Los Draps (Lo riu és vida), Lark About (Lo crit de l'Ebre),Joan Josep Vilaubí (Lo riu),Lua Català (El lament del riu), Obrint Pas (Des de la nit), Néstor Mont (Jota del Xúquer), la Carrau (Golf), Andreu Rifé i David Monllau (Lo nostre riu), Ràbia Positiva (Lo riu és vida) i La Ronda de Boltaña (La habanera triste). També hi han col·laborat Joan Panisello, Cinta Segarra iTeresa Parareda amb fotografies, Pau Llop amb el disseny i Propaganda Pel Fet! amb la producció.

Tenia moltes ganes de participar en un projecte com aquest, d'aturar-me i pensar, de canviar el llenguatge de les pancartes, els comunicats i els manifestos per un de més emotiu, de recordar perquè hem lluitat i perquè tenim motius per a continuar-ho fent. El resultat espero que sigui útil, que serveixi per a mantenir viva la memòria del moviment social – massa sovint tapada i oblidada -, que serveixi per a reviure aquests anys de lluita, d’emocions, de solidaritat, de ràbia i d’esperança. Però sobretot, que serveixi per a que tinguem ben present que ens queda camí per a fer i que val la pena fer-lo!

Lo riu és vida, no als transvasaments!

Notícia a El Punt | Notícia a Teveon

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

13/04/2011
Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!
31/03/2011
Demà a les 19:30h, a la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, s’inaugurarà l’exposició Símbols de Franco del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una iniciativa de la Comissió per a la retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i espero que serveixi per a reflexionar sobre què cal fer amb la gran quantitat de símbols franquistes que encara hi ha als carrers del nostre país, 35 anys després de la mort del dictador.
20/03/2011
No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”
20/03/2011
A meitat desembre passat, per culpa de la meua amiga Trendi, que sempre està a la última, vaig aficionar-me als gintònics. No em deien gran cosa al principi, però amb el cogombre i tot plegat em van agradar, ara resulta que – sense saber-ho – estic a la moda i he descobert que això dels gintònics és tot un món. Us he de reconèixer que durant aquests primers mesos potser no ho hem acabat de fer del tot bé. Intuíem que hi havia ginebres proscrites, que havíem d'evitar per tal de no delatar la nostra inexpertesa, però ens encantava fer l'esnob amb la copa ballon, sacsejar la tònica o posar-hi cogombre i llimona, tant que algun dia semblaven amanides enlloc de gintònics.