,
12/07/2018
Coses de la vida
Monument franquista de Tortosa
Foto:
La Marfanta

Segur que tomba!

La nova alcaldessa afirmava, fa només unes setmanes, que el Govern tindria altres maldecaps abans que el monument feixista que tenim clavat al mig de l'Ebre. Però havia de passar. Era qüestió de mesos que algú afrontés amb valentia allò que l'Ajuntament de Tortosa no volia assumir.

Ha estat una agradable constatació que la memòria i la dignitat de les víctimes de la dictadura siga una de les prioritats d'aquest Govern, només així podem construir una societat més justa i democràtica. L'anunci de la nova llei de memòria pot ser una oportunitat per a corregir un error que dura massa anys, no podem permetre'ns deixar-la passar.

El monument franquista de Tortosa és l'espill de les nostres contradiccions, com a país, però també com a territori. No es pot qüestionar el Valle de los Caídos, l'existència de la Fundación Francisco Franco o l'herència franqusita que supuren les estructures de l'Estat espanyol i, alhora, voler mantenir un monument feixista, per no sé quines pors i vergonyes no explicades. Cal una profunda reflexió sobre el franquisme, i assumir el paper que va tenir-hi cadascú, segurament això explicaria moltes de les reticències que hi ha encara avui.

Recordo que en una ocasió l'anterior alcalde em va recriminar que opinés sobre el monument. Ser de Roquetes m'impedia opiniar, es veu. Més enllà de la celebrada Festa del Renaixement, o altres esdeveniments on Tortosa vol exercir de capital, cal que algú es planteja seriosament el rol de la ciutat, el seu passat, les relacions de poder amb el règim franquista o el caciquisme i, sobretot, quin paper volen jugar d'ara endavant, només així podrà assumir la capitalitat i el lideratge que el territori necessita. 

Segurament els propers mesos viurem alguns exercicis de filibusterisme per a evitar assumir errors i responsabilitats, potser algú encara voldrà evitar la retirada del monument. Estarem atents. També cal que recordem i reconeguem el treball que s'ha dut a terme des de la socitetat civil per no oblidar ni afluixar en la denúncia del franquisme. Caldrà seguir-ho fent, perquè encara ens queda molta faena!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.