Jump to navigation
“El poeta és algú perdut entre el vers i la prosa”. Mahmud Darwix.
* * *
Els tan freqüents plànols zenitals dels narradors omniscients. Sí, jugant a ser déus. Forma part del joc. El jo que narra no té vertigen.
De tard en tard, el diable tria un romàntic o altre per fer-ne de les seues. O no ho era en Hitler, de romàntic, d’una manera o altra?
Els prejudicis entelen els espills.
Silenci de dona, mentre remena el cafè. Ni tenint memoritzada la britànica sencera desxifraries quin retalls de memòria o projeccions li fan ara ennuvolar la mriada, i després dibuixar un mig somriure lluminós que li eixampla el brill de les ninetes. Només abastes a pensar que d’haver-lo conegut, el seu coll finíssim hagués captivat Modigliani.
Diu que l’amistat pura, sense noses ni electricitats molestes, només l’ha trobada en els coneguts gais. Mascles i femelles interactuant: dues cultures provant d’aproximar-se? I, és clar, les dolces metzines de la biologia, que vol triomfar i perpetuar-se després de fer retria. El tema ha donat i donarà molta lletra i cel·luloide.
i arriba un dia
en les constel·lacions escruixides
de cent batalles perdudes
en que la necessitat
es repinta de pètals essencials
i sentors de canvi de pell
i proves una llançada eficaç
per aturar les aspes del molí
i emprovar-te altra màscara
menys esquerpa, més entallada
a la fragilitat i el fugisser.
¿Potser més suportables quan el narcisisme del reflex ja és vençut per la regular cendrosa perplexitat?
Aprenent a esperar en els solars desconeguts del que ja no esperaves.
Què exigents i greus, quines desdibuixades vertiginoses, les follies d’amor. Potser tracen el gratuït fumet delicat que ens fa despulladament desarticulats: ¿de la matèria de les criatures de l’aire? Com s’aclareix el palmerar entrellaçat amb un sol gest que ens reconeix amb un silenci tebi.
(Claustre)
Remor d’aigua discreta,
arran de silenci, no taques
amb pregàries d’estalzí interessat
el que es dóna reunit en fluent
suspensió de trames i cronòmetres.
Volia fer-li uns versos diàfans, joiosos, solars, ballables, però vaig acabar embrancat en complicacions sobre el perdó... No es pot escriure emocionat.
(Epitafi)
Ho intentà. Tot i tanta policia i vent de cara, ho intentà.
Se m’acut un aforisme mentre em dutxo. És tan perfecte que recorda els d’Oscar Wilde, tant, que resulta força sospitós i el descarto, tot i que ha sortit de la banyera ben net i brillant: una llàstima.
Aconseguí fer una foganya en el territori del mai, tot i saber que era impossible.
La por a espifiar-la ja suposa una mitja segura espifiada?
El timbre antic – cable de caragol arran d’incendi-, que pitjava amb ànsia de sentir-te la veu i comprovar que no havies estat a penes un somni casual. Persianes abaixades. Brutícia dels dies i les nits. Ja no respons. Et mudares a un destrucció d’alta volada, diuen. Un diminutiu blanc dels teus llavis bastaria per consolar-me. Però no dec tenir dret a esperar-lo.
Una nosa és una nosa és una nosa... ¿Quina matriarcal Gertrude posarà un plat a taula a les noves generacions perdudes?
Casa de menjars. A la taula del costat, un dels dos explicita els detalls que li han generat l’hemorràgia; l’altre mira el mòbil. A la pantalla, ull que presideix el menjador, reapareix el terme guerra freda.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.