Autores en català per celebrar el Dia de les Escriptores

Que les dones –i els seus assoliments professionals en qualsevol àrea del coneixement- han sigut invisibilitzats al llarg de la història de la humanitat és un fet que ningú qüestiona. O no hauria de qüestionar. D’evidències, n’hi ha moltíssimes. Només cal que agafem els llibres d’història, de literatura, d’art, de ciència... i podrem comprovar com la presència de les dones ha quedat relegada a l’anècdota, a la curiositat. Com si la seva producció artística o els seus avenços científics no haguessin sigut transcendents. Qui no coneix autors de la Generació del 27 com Federico García Lorca, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández o Pedro Salinas i, en canvi, difícilment reconeix alguna de les dones del mateix grup com Luisa Carnés o Josefina de la Torre? O quantes autores, al llarg de la història, no han hagut de signar amb un pseudònim masculí per poder publicar? Les tres  germanes Brönte, per exemple, van haver de fer servir pseudònims perquè editors les prenguessin seriosament. Charlotte Brönte va publicar ‘Cims borrascosos’ amb el pseudònim de Currer Bell. O la seva germana petita, Anne Brönte, va publicar ‘La inquilina de Wildfield Hall’, llibre que ja al segle XIX parlava obertament de la violència masclista en el si del matrimoni, amb el pseudònim d’Acton Bell. May Anne Evans, autora d’obres com Middlemarch, va decidir publicar sota el pseudònim de George Eliot perquè la prenguessin seriosament. A casa nostra, és un clars exemples la gran Caterina Albert, que va publicar com a Víctor Català grans obres com Solitud. Perquè, com deia Virginia Woolf ja fa 100 anys, “a la major part de la història, anònim era una dona”.

I si avui us explico tot això no és per valorar què em sembla que tres homes, amb carreres professionals consolidades i sense cap necessitat, s’hagin aprofitat d’un nom femení per crear una aura de misteri al voltant d’una suposada mare treballadora que escrivia thrillers sanguinaris a les nits quan la família dormia. Ni què en penso de l’editorial que els hi publicava els llibres i feia la campanya de marketing amb aquest nom. Tampoc què em sembla que hagin venut l’anonimat per un milió d’euros d’un premi que de literari sembla que en tingui ben poc. Segurament que tot això donaria per a una altra càpsula. Si avui us parlo de dones que escriuen i dones que han hagut de publicar sota pseudònims al llarg de la història és perquè avui, primer dilluns després del 15 d’octubre, és el Dia de les Escriptores. Una jornada dedicada a visibilitzar la producció literària de les escriptores d’abans, les que van haver-se d’amagar darrera noms masculins per ser preses seriosament, i les d’ara, que publiquen amb el seu nom però que molts cops també queden amagades. Perquè avui fem l’exercici conscient de parlar de les escriptores i escollir els seus llibres. I aconseguir així, que la resta d’any, siguin publicades i llegides igual que els homes.

Avui us recomano les meues autores preferides en llengua catalana. I d'altres que tinc pendents però que vull llegir aviat. Perquè posats a visibilitzar, donem espai a les  escriptores que construeixen les seves històries amb la llengua que parlem, amb la que pensem i estimem. Ja gairebé de manera obligatòria, parlar d’autores catalanes és parlar de Mercè Rodoreda, una de les més universals de les nostres escriptores. De fet, el llibre català més traduït és la Plaça del Diamant. Publicat l’any 1962, ha estat traduït en 37 idiomes.

Si seguim parlant d’escriptores del segle passat, cal recuperar a Caterina Albert, que va publicar amb el pseudònim Victor Català. És la primera autora catalana que atorga un protagonisme real a les dones perquè en els seus relats les dones prenen la paraula expliquen la seva experiència vital. La seva novel·la més famosa és Solitud, que tinc molt pendent de llegir. 

I una de les meues autores en català preferides, però que ara fa molt temps que no llegeixo, és Isabel Clara Simó, qui va morir al gener del 2020. Entre els meus llibres preferits hi ha T’imagines la vida sense ell? O el recull de contes ‘Dones’

I si ja passem a autores contemporànies que escriuen en català la llista pot ser infinita. Jo recordaria ara l’ampostina Maria Climent, que va debutar amb ‘Gina’. O la jove xertolina Laia Viñas, que ha debutat amb ‘Les closques’, guanyadora del Premi Documenta. També a l’ebrenca Marta Rojals, amb ‘Primavera, estiu, etc’. i L’altra, dos llibres que he llegit i que, especialment el primer, em va encantar. Va ser el seu debut i va tenir també molt de ressò. A ‘Primavera, estiu’ etc. coneixem a l’Èlia de cal Pedró que torna al Poble, a les Terres de l’Ebre, per passar Tot Sants. El llibre parla de l’amor, l’amistat, la feina, la família i del retorn al poble després d’uns anys per la capital.

Sílvia Soler és l’altra autora catalana contemporània que m’és referència. Just acaba de publicar el llibre ‘Nosaltres, després’. És una autora que sempre escriu històries quotidianes, que s’acaben fent properes. El primer que vaig llegir d’ella va ser l’’Estiu que comença’  i que em va enganxar a la seva forma de narrar. Marta Orriols, autora de ‘Dolça introducció al caos’, llibre que us comentava fa poc, o d’Aprendre a parlar amb les plantes’, és una altra de les escriptores en català de les quals no em perdo res del que escriu.

Podria estar parlant d’escriptores en llengua catalana molta estona més. De les que conec i de les que tinc pendent per descobrir. Montserrat Roig, Maria Mercè Marsal, Bel Olid, Jenn Diaz, Eva Baltasar, Llucia Ramis, Gemma Ruiz, Irene Solà, Gemma Lineas, Carlota Gurt,... Avui i sempre, llegim escriptores.