Dents de llet, de Lana Bastasic

Diu l’escriptora croata Lana Bastasic que la societat tendeix a subestimar la manera en què els infants perceben el món, que sempre se’ls mira com a éssers humans de segona, com si fossin menys capaços d’entendre, explicar o empatitzar i que les seves vides emocionals i interiors són iguals d’importants que les dels adults. Això és, precisament, el que ha volgut mostrar en el seu segon llibre, el recull de contes ‘Dents de llet’, editat al català per Edicions el Periscopi i en castellà per Sexto Piso i que ha arribat a les llibreries a principis d’octubre. Després de l’èxit del seu primer llibre (‘Atrapa la llebre’), aquest títol era un dels més esperats de la reentré literària i no ha defraudat. 

Al llarg dels 12 contes que conformen el recull, Bastasic retrata una infància allunyada -o més ben dit, a les antípodes- de la infància ensucrada i idíl·lica que sovint se’ns ha presentat en la literatura. A ‘Dents de llet’ ens apropem a les misèries de famílies desestructurades a través de la mirada dels menuts de la casa, que molts cops han de solucionar o fer front als problemes dels adults. La infància se’ns presenta com un món complex, carregat també de dolor i d’experiències traumàtiques i, la majoria, provocats per aquells que haurien de protegir als menuts i menudes. 

Mares alcohòliques, tietes pervertides, pares deprimits, professors que humilien… Els adults d’aquests contes deixen molt que desitjar i aboquen als infants a enfrontar-se a situacions que els marcaran per sempre, alguns de manera positiva, d’altres negativament. Són contes carregats de duresa, que es fa un pèl més lleugera gràcies a la veu narrativa, centrada en la mirada dels menuts que van perdent la seva innocència. Tambè al punt surrealista i fantàstic dels contes que a mi, personalment, m’ha encantat.

Soc de les que no ha llegit encara Atrapa una llebre, però espero fer-ho aviat. Perquè a més de la capacitat de construir històries impctants, perverses i impactants -però un gran rerafons i totes delicioses- Bastasic m’ha captivat per la forma de narrar. Un llenguatge directe, sense floritures, dur, incisiu, tallant en algunes ocasions. Tot per demostrar-nos que hi ha persones que ben aviat aprenen que la vida té un cantó ben fosc.