,
26/05/2021
Llibres

'El consentiment', de Vanessa Springora

Una adolescent de catorze anys té totes les eines necessàries per realment consentir relacions sexuals i afectives amb un home de 49 anys? Quina hauria de ser l’edat legal del consentiment? Qui ha de protegir una menor de 14 anys que pensa que vol tenir relacions amb una persona molt més gran que ella? Quin paper juga l’educació en tot plegat? Són només quatre de les preguntes que m’he plantejat durant la lectura de ‘El consentiment’, de l’editora francesa Vanessa Springora (París, 1972), traduïda al català per Marta Marfany i publicada per Empúries Narrativa. Un llibre autobiogràfic on l’autora explica, de forma directa i sense floritures, la relació que va tenir amb l’escriptor francès Gabriel Matzneff, quan ella tenia només 14 anys i ell en tenia prop de 50, amb l’aprovació de la mare d’ella i amb la connivència de tota la societat de l’època. Com el pedòfil va abusar d’ella. Com aquesta relació la va destrossar i la va alinear. Com l’escriptor es va apoderar d’ella i de la seva història i la va turmentar durant anys (“Haver-me transformat en personatge de ficció, quan la meva vida adulta encara no ha pres forma, és impedir-me desplegar les ales, condemnar-me a quedar fixada en una presó de paraules”). I com, a través de l’escriptura, es recupera a ella mateixa. (“Escriure vol dir tornar a ser el subjecte de la meva pròpia història. Una història que feia temps que m’havien robat”.)

El llibre d’Springora, publicat el gener del 2020, va destapar la vergonya de la França de finals de segle XX, i de tots els i les intel·lectuals que havien lloat la producció literària d’un depredador sexual que en els seus llibres es vantava de viatjar a Manila per tenir relacions sexuals amb xiquets d’onze anys o d’iniciar en el sexe menors de catorze o quinze anys (Springora no va ser l’única). I no ho escrivia en forma de ficció –que hauria sigut repulsiu, de totes formes-. Escrivia en primera persona, en forma de memòries o de diaris personals. Utilitzava fragments reals de cartes que li enviaven les menors i fins i tot fotografies d’aquestes per il·lustrar els seus llibres. Hi havia editors que publicaven aquesta porqueria. Crítica literària que l’aplaudia com una genialitat. I intel·lectuals -com Sartre, Beauvoir, sí, Simone Beauvoir, o Barthes- que als anys 70 se sumaven la demanda del pedòfil per eliminar l’edat del consentiment (a França establert als 14 anys) amb el pretext que l’edat no havia de ser un límit en la llibertat sexual dels i les infants. Indignant. Vergonyós. Repulsiu.

Per tot plegat, ‘El consentiment’ posa els pèls de punta. Esgarrifa. La societat de l’època –però no fa tant, d’això- no només mirava cap a un altre cantó. No  només no qüestionava el comportament de Matzneff. Fins i tot l’aplaudia. És remarcable la tertúlia televisiva on participa Matzneff l’any 1990 i el presentador l’aplaudeix i arriba a dir “Vostè és un col·leccionista de criaturetes”, entre riures. Només una persona de les presents a la tertúlia, una escriptora canadenca, Denise Bombardir, es mostra escandalitzada per la presència “d’un personatge tan odiós, d’un pervertit conegut per haver defensat i practicat la pedofília” i aboga per la defensa dels drets dels menors. Acaba sent ridiculitzada i criticada.

Springora va ser la primera que va poder publicar la història. Abans, una altra jove, Francesca Gee, ho havia intentat però totes les editorials a qui va acudir l’any 2004 li van descartar el manuscrit. El pedòfil havia utilitzat una fotografia seva a la portada d’un dels seus llibres i fragments de les seves cartes. El New York Times va explicar el seu cas després de la publicació del llibre d’Springora.

‘El consentiment’ et revol les fetges i no pares de preguntar-te com pot ser? Com pot ser que la mare d’Springora acceptés la relació i, fins i tot, lamentés que la seva filla decidís deixar-lo? Com pot ser que el conjunt de la societat acceptés el comportament del depredador i tolerés que abusés de menors sota el pretext que tenia el seu consentiment? Com pot ser que ningú protegís a Springora o a qualsevol de les menors de les quals va abusar l’infame escriptor? Com pot ser que la indústria editorial s’avingués a publicar la porqueria que escrivia Matzneff? Com pot ser que se silenciessin les seves víctimes durant anys? Com pot ser que ara ja vell, el pedòfil no hagi pagat per tots els seus crims?

Jo acabo el llibre pensant que no, que una adolescent de 14 anys mai està en condicions d’igualtat per poder consentir tenir relacions sexuals amb un home de 30, de 40 o de 50 anys. Que ha de ser la persona adulta qui la protegeixi i rebutgi la relació, quin no la afavoreixi, qui no se n’aprofiti de la seva vultnerabilitat. La menor està en una posició vulnerable i, tot i que pugui arribar a consentir, no ho està fent en igualtat de condicions. “La vulnerabilitat és precisament l’interstici ínfim per on perfils psicològics com els de G. poden immiscir-se. És l’element que fa que el concepte de consentiment estigui tant agafat pels cabells. Molt sovint, en els casos d’abús sexual o d’abús de debilitat, hi ha la mateixa negació de la realitat: el rebuig a considerar-se una víctima. I, en efecte, com pots admetre que han abusat de tu si no pots negar haver-hi consentit? Si has sentit desig per aquest adult que ha corregut a aprofitar-se’n?”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

26/05/2021
Una adolescent de catorze anys té totes les eines necessàries per realment consentir relacions sexuals i afectives amb un home de 49 anys? Quina hauria de ser l’edat legal del consentiment?
14/05/2021
“Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, però durante unos momentos no podia entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado.
12/05/2021
"Una temporada en un forn de ferro, amb el sol rostint-li el cervell, era una bona manera de convèncer un negre, igual que un quarto fosc, una habitació suspesa en la foscor, fora del temps". 
02/05/2021
Fa tres anys i onze mesos que soc mare (si entenem que ens convertim en mares el dia que parim la nostra primera criatura). Ho soc d’una menuda intensa i un pèl rebel. Ella m’ha fet mare a ulls de la societat.
25/04/2021
Enguany sí. Enguany els llibres i les roses van sortir al carrer. Vam tenir diada de Sant Jordi. I va ser un 23 d’abril. No un 23 de juliol. Ni un 23 de setembre. Un 23 d’abril. Com havia de ser.
28/03/2021
El mes de març, des de fa tres anys, la comunitat de #bookstragram (aquells perfils que compartim les nostres lectures a Instagram) el dediquem (totalment o en part) a llegir literatura asiàtica. La iniciativa va sorgir d'una bookstagramer y bookt
13/03/2021
Som a dissabte. A les 12.30 del migdia. L’hivern sembla que s’acomiadi i el sol ja comença a escalfar.