Jump to navigation
Una societat autoritària, masclista i fanàtica, on els drets de les dones han quedat reduïts a res (en alguns casos ni tan sols a tenir nom propi), l’estat controla el seu cos i les diferents classes es distingeixen per la vestimenta que han de portar, de manera uniforme. Això és, per si algú encara no ho sap, la base de ‘El conte de la Serventa’, de Margaret Atwood. Es tracta del que en el gènere de la ciència ficció es coneix com distopia. ÉS a dir, un relat que ens presenta una hipotètica societat futura on, ja sigui per la seva deshumanització, per un govern totalitari o pel control intrusiu de la tecnologia sobre el dia a dia, L’individualisme es degrada a favor del pensament únic i d’una societat unitària.
En el cas de ‘El conte de la Serventa’ ens trobem amb la República de Gilead, el que havien sigut els Estats Units abans que un grup de teòcrates arribés al poder i instaurés un règim autoritari suprimint drets civils i humans fonamentals. Gilead té problemes de fertilitat i per això, el govern, ha decidit controlar totes les dones a través de la seva pròpia interpretació de la religió. Les dones són classificades en estaments: des de les Mullers, fins a les Martes (cuineres), les Ties (les que adoctrinen) o les No-Dones (aquelles que segons el govern no serveixen ja per a res). Les Serventes, les dones que van vestides de roig i sense mostrar mai la seva cara, són les esclavitzades per l’Estat, que les cedeix als Senyors i les seves Mullers per engendrar els seus fills.
Coneixem aquesta història en primera persona, a través de l’Offred (De Fred, el nom del seu Senyor), qui ens va explicant com ha acabat perdent-ho tot i convertint-se en una esclava del seu senyor, amb qui està obligada a mantenir relacions sexuals un cop al mes, davant la mirada de la Muller, amb l’objectiu de quedar-se embarassada. Offred, de qui no sabrem mai el seu nom real, parlarà de la pèrdua de llibertats i de com, malgrat aquesta pèrdua total de drets, el seu anhel per la llibertat no desapareixerà mai.
Publicat per primer cop el 1984, ‘El conte de la Serventa’ t’acaba fent qüestionar fins a quin punt els nostres drets més preuats -amb els que la meva generació hem nascut i crescut- són intocables o, com en la novel·la, poden desaparèixer d’un dia per l’altre. Malauradament, veient l’esdevenir polític dels últims anys, fa por pensar que hi ha qui voldria retallar-nos les llibertats civils bàsiques de les dones, qui es desviu per generar odi contra determinats col·lectius i minories i qui voldria viure en una societat similiar a la de Gilead. I encara fa més por pensar que n’hi ha que formen part de les institucions que ens governen perquè una part de la població els ha votat.
Tornant al llibre, ‘El conte de la Serventa’ ha sigut una lectura de cinc estrelles. Amb ella he descobert la ploma de Margaret Atwood. Àgil, directa, sense floritures, amb capítols curts que passaven molt ràpidament. Una autora a la que tornaré ben aviat.
Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.