'Les closques', de Laia Viñas

Som a dissabte. A les 12.30 del migdia. L’hivern sembla que s’acomiadi i el sol ja comença a escalfar. És 13 de març i no em puc estar de pensar que just fa un any ens van tancar a casa i vam deixar d’entendre la vida com l’havíem entès fins llavors. Avui, però, podem trepitjar el carrer i per això, potser el fet de poder assistir presencialment a un acte, tocant-me el sol a la cara, ho visc com un privilegi. Som a la llibreria la Romàntica, a Amposta, un petit racó d’amor al llibres. Avui hi ha força gent, moltes cares conegudes, amagades darrera una mascareta. Saludo a companyes i companys de professió que feia molt que no veia. L’Helena ens dona la benvinguda i com sempre ens fa sentir com a casa.

Comença l’acte. La presentació de ‘Les closques’, de la jove periodista xertolina Laia Viñas, premi Documenta 2020 publicat per l’Altra Editorial. Júlia Albesa, també periodista, és l’encarregada de conduir la presentació. Escolto parlar a les dues periodistes, una en el paper de lectora i entrevistadora, l’altra en el d’autora i entrevistada. Conversen sobre els temes del llibre com la maternitat, el paper de les dones o la reivindicació del territori com un territori d’oportunitats. Les escolto i me n’adono que el llibre que tinc entre les mans i que tot just he acabat aquest matí és d’aquells que et van agradant més i més a mesura que els deixes reposar.

‘Les closques’ comença quan l’Arnau es retroba amb la seva filla Aurora després d’anys de no haver tingut cap mena de relació. Les seves primeres setmanes plegats, sota el mateix sostre són el marc que enquadra la història de tres generacions d’una família i que té lloc a cavall entre el Delta de l’Ebre, Barcelona i Suïssa. ‘Les closques’ està fet amb petits retalls de la vida de l’Arnau i els seus avantpassats i amb moltes escenes costumistes de la vida feréstega al Delta als anys 50-60. Amb petites escenes que van construint un tot i que al final, prenen sentit. “Moltes petites accions o escenes de la vida quotidiana acaben fent la història gran i acaben construint els personatges”, diu l’autora. I és, precisament, la forma de construir la història, alternant present en passat, narradors omnipresents amb narradors protagonistes, deixant fluir els diàlegs i els pensaments dels personatges amb un estil molt lliure, el que m’ha acabat atrapant en la lectura. Encara que, si soc sincera, també va ser el que més em va costar per entrar a la història. ‘Les closques’ t’exigeix que et concentris i et fixis en tots els detalls. Perquè diu molt sense dir aparentment res i et deixa la possibilitat d’acabar construint els fets que només s’entreveuen. I és que amb només 23 anys, Laia Viñas demostra una maduresa extraordinària (quan escriu, però també quan parla), amb un domini de la llengua que ens deixa imatges com aquesta: “I les coses importants que no es deien que eren com un cadàver i l’havien de mantenir al fons del llac, ben lligat a la malesa, per evitar que s’elevés cap a la superfície i quedés surant a la vista de tothom”.

 ‘Les closques’ parla de relacions familiars reals i de maternitats gens idíl·liques. Parla també de dones amb llums i ombres. “Durant la seva vida, Arnau va trobant-se moltes dones, i a partir del seu punt de vista, veiem com són tractades”, explica l’autora. ‘Les closques’ també parla d’arròs, de Delta i de l’olor a salabror que portem impregnada tothom qui ha nascut aquí. Parla d’anar a la capital però de tornar a casa i de que la remor del riu t’atrape. I sents parlar a l’Arnau com parles tu, o ta filla o ta mare. Com abans t’ha parlat ‘Gina’, de Maria Climent. I te n’alegres, que lo teu parlar aparegue en llibres que són grans llançaments d’editorials d’àmbit nacional. I que anem perdent los nostres complexes. Perquè la literatura feta a l’Ebre, no és només literatura ebrenca, és literatura catalana. I lo teu parlar, lo que et surt de les entranyes, és tan vàlid com lo de Barcelona o Girona, com deia Viñas durant la presentació. I només esperes que això sigue lo principi perquè les generacions futures tinguen referents al món literari (o televisiu, que també mos fan falta) ambientats al Delta de l’Ebre o als Ports. I que des de Girona los llegisquen (o los miren) com natros estem cansats de llegir llibres i vore series ambientades a l’àrea metropolitana o a algun poble menut de la Costa Brava. I que lo nostre parlar, lo de les Terres de l’Ebre, no face només gràcia o que no sigue només una moda passatgera.