,
14/05/2021
Llibres

'Rebecca', de Daphne du Maurier

“Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, però durante unos momentos no podia entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado. Llamé en sueños al guarda, pero nadie me contestó, y cuando miré detenidamente a través de los barrotes mohosos de la verja, vi que la caseta estaba abandonada”.

Així comença ‘Rebecca’, de l’escriptora anglesa de principis de s. XX Daphne du Maurier. I és així, a través d’un somni, com l’autora ens submergeix als records –i també a la psicologia- de la protagonista, de qui no sabrem mai el nom, i que també fa de narradora d’aquesta història. Un inici que marcarà el to inquietant de tota l’obra, que t’atrapa per no deixar-te sortir fins que arribes a l’última línia. Considerada l’obra mestra de Du Maurier, ‘Rebecca’ ens apropa a uns personatges complexes i d’una gran profunditat psicològica, que es fan reals a qui llegeix la història.

Publicada l’any 1938, ‘Rebecca’ ens submergeix a l’univers de Manderley, la mansió idíl·lica de la família De Winter, on el seu propietari, Maxim, ha viscut amb la seva primera dona Rebecca, fins que aquesta mor en un accident al mar. En un viatge a Mònaco, Maxim coneix a la nostra protagonista –i veu narrativa-, una noia jove i ingènua, que queda eclipsada per ell i per la mansió. A les poques setmanes es casen i es traslladen a Manderley on, la jove ingènua espera trobar-hi un món perfecte. Però la realitat no es així. Manderley no és un lloc idíl·lic i allí no tothom la vol, en especial a la mestressa de la casa, la inquietant senyora Danvers. És ella qui recorda constantment a la jove com de perfecta era Rebecca. I, malgrat estar morta, Rebecca es fa present, molt present, a la història, principalment a través de la imaginació de la narradora i protagonista, qui acaba creant-se la seva pròpia realitat i ens la trasllada en primera persona. La capacitat de De Daphne d’entrar en la psicologia dels personatges i mostrar-nos-els tan reals, amb clars i foscos, és una de les coses que més m’ha captivat de la narrativa de Du Maurier.

Em vaig apropar a ‘Rebecca’ sense saber res de la història ni haver vist la pel·lícula de Hitchcock i m’ha sorprès molt gratament. La ploma de Du Maurier és exquisida. Es gaudeix des de la primera línia –i encara més a partir del capítol 19 quan ja no pots tancar el llibre-. Et fa molt real tot el món de Manderley i els qui l’habiten. Sofreixes amb la protagonista i pateixes pel que li pot arribar a passar, creient-te totes les seves cavil·lacions. I al final, res és el que pensaves i tot et sorprèn. Una història rodona que mereix molt ser llegida.

Em quedo amb moltes ganes de seguir descobrint les històries inquietants que va escriure Du Maurier com ‘La meva cosina Rachel’ o ‘Els ocells’, entre moltes altres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

18/06/2021
La història de dos persones que s’estimen amb passió, però que la vida s’esforça en separar.
26/05/2021
Una adolescent de catorze anys té totes les eines necessàries per realment consentir relacions sexuals i afectives amb un home de 49 anys? Quina hauria de ser l’edat legal del consentiment?
14/05/2021
“Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, però durante unos momentos no podia entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado.
12/05/2021
"Una temporada en un forn de ferro, amb el sol rostint-li el cervell, era una bona manera de convèncer un negre, igual que un quarto fosc, una habitació suspesa en la foscor, fora del temps". 
02/05/2021
Fa tres anys i onze mesos que soc mare (si entenem que ens convertim en mares el dia que parim la nostra primera criatura). Ho soc d’una menuda intensa i un pèl rebel. Ella m’ha fet mare a ulls de la societat.
25/04/2021
Enguany sí. Enguany els llibres i les roses van sortir al carrer. Vam tenir diada de Sant Jordi. I va ser un 23 d’abril. No un 23 de juliol. Ni un 23 de setembre. Un 23 d’abril. Com havia de ser.
28/03/2021
El mes de març, des de fa tres anys, la comunitat de #bookstragram (aquells perfils que compartim les nostres lectures a Instagram) el dediquem (totalment o en part) a llegir literatura asiàtica. La iniciativa va sorgir d'una bookstagramer y bookt