,
14/05/2021
Llibres

'Rebecca', de Daphne du Maurier

“Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, però durante unos momentos no podia entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado. Llamé en sueños al guarda, pero nadie me contestó, y cuando miré detenidamente a través de los barrotes mohosos de la verja, vi que la caseta estaba abandonada”.

Així comença ‘Rebecca’, de l’escriptora anglesa de principis de s. XX Daphne du Maurier. I és així, a través d’un somni, com l’autora ens submergeix als records –i també a la psicologia- de la protagonista, de qui no sabrem mai el nom, i que també fa de narradora d’aquesta història. Un inici que marcarà el to inquietant de tota l’obra, que t’atrapa per no deixar-te sortir fins que arribes a l’última línia. Considerada l’obra mestra de Du Maurier, ‘Rebecca’ ens apropa a uns personatges complexes i d’una gran profunditat psicològica, que es fan reals a qui llegeix la història.

Publicada l’any 1938, ‘Rebecca’ ens submergeix a l’univers de Manderley, la mansió idíl·lica de la família De Winter, on el seu propietari, Maxim, ha viscut amb la seva primera dona Rebecca, fins que aquesta mor en un accident al mar. En un viatge a Mònaco, Maxim coneix a la nostra protagonista –i veu narrativa-, una noia jove i ingènua, que queda eclipsada per ell i per la mansió. A les poques setmanes es casen i es traslladen a Manderley on, la jove ingènua espera trobar-hi un món perfecte. Però la realitat no es així. Manderley no és un lloc idíl·lic i allí no tothom la vol, en especial a la mestressa de la casa, la inquietant senyora Danvers. És ella qui recorda constantment a la jove com de perfecta era Rebecca. I, malgrat estar morta, Rebecca es fa present, molt present, a la història, principalment a través de la imaginació de la narradora i protagonista, qui acaba creant-se la seva pròpia realitat i ens la trasllada en primera persona. La capacitat de De Daphne d’entrar en la psicologia dels personatges i mostrar-nos-els tan reals, amb clars i foscos, és una de les coses que més m’ha captivat de la narrativa de Du Maurier.

Em vaig apropar a ‘Rebecca’ sense saber res de la història ni haver vist la pel·lícula de Hitchcock i m’ha sorprès molt gratament. La ploma de Du Maurier és exquisida. Es gaudeix des de la primera línia –i encara més a partir del capítol 19 quan ja no pots tancar el llibre-. Et fa molt real tot el món de Manderley i els qui l’habiten. Sofreixes amb la protagonista i pateixes pel que li pot arribar a passar, creient-te totes les seves cavil·lacions. I al final, res és el que pensaves i tot et sorprèn. Una història rodona que mereix molt ser llegida.

Em quedo amb moltes ganes de seguir descobrint les històries inquietants que va escriure Du Maurier com ‘La meva cosina Rachel’ o ‘Els ocells’, entre moltes altres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

02/02/2023
"Porque por encima de todas las razones sociales y psicológicas que pueda encontrar en lo que viví, hay una de la cual estoy totalmente segura: esas cosas me ocurrieron para que diera cuenta de ellas".
26/01/2023
Quins efectes a llarg termini pot tenir la sobreexposició de menors a les xarxes socials sobre els propis menors?
17/01/2023
Pot un amor de quatre dies perdurar tota una vida? Poden, dos persones, decidir no estar plegats però mantenir-se fidels durant dècades a la distància? Els fills són bon motiu per a renunciar a un amor intens?
09/11/2022
Irredempt. “No alliberat”. Això són els protagonistes que Cristina García i Molina (Granollers, 1975) ens presenta a la seva primera novel·la.
02/11/2022
La Valeria té 43 anys. Esta casada (amb en Michelle) i té dos fills (el Riccardo i la Mirella, de 21 i 19 anys).
25/10/2022
“En les parelles que no saben fer servir les paraules, es comprèn que els malentesos siguin com una bola de neu i acabin fent trencadisses”.   
10/10/2022
Diu l’escriptora croata Lana Bastasic que la societat tendeix a subestimar la manera en què els infants perceben el món, que sempre se’ls mira com a éssers humans de segona, com si fossin menys capaços d’entendre, explicar o empatitzar i que les s