,
30/10/2012
Filosofia

Ara fa un any, la meua patètica castanyada

Sóc més aviat lleig i damunt tinc una conversa feixuga, quasi horripilant. Sovint diuen que el meu humor és com el de Marx. No es refereixen a Groucho. Potser l'escriptura m'ajuda a no semblar tan banal como en realitat sóc. No en tinc ni idea dels temes que realment importen en aquesta vida. No en sé res de la premsa del cor ni tampoc de xafarderies i molt menys de parlar de coses que estan de moda. Que no en sàpiga no vol dir que no m'agradin. Al contrari, m'agrada parlar del Código da Vinci i també em va agradar parlar de Titanic, en el moment del seu boom, però es veu que no l'encertava. Jo no sé captar l'essència de les coses.

 

Sóc banal i per això em va estranyar molt que, a la festa que vaig organitzar la passada castanyada, vingués Joana Gallego. La veritat és que no m'ho esperava. Sóc un freak de la Joana, m'encanten els seus llibres. La trilogia de Tú no tienes la culpa, pero ¡joder cómo duele! és la bomba. També em va semblar genial el seu article a La Vanguardia sobre l'Operació Emperador. Impressionant, el Govern està oferint una amnistia fiscal per a rics corruptes i els xinesos no se n'adonen, segueixen estafant i els hi cau la de Déu. Parafrasejo les seues brillants darreres línies: “M'ho posen a ou, els han enganyat com a xinesos i tot per no aprendre un poc de castellà. Serà que els xinesos són més independentistes que els catalans? Aquests no es deixen espanyolitzar ni en temes de llengua. La incultura surt cara”.

 

Perdó, no m'he presentat. Sóc Eudald. Treballo a una multinacional, sóc llicenciat en pedagogia i exerceixo de Recursos Humans. És a dir que faig dinàmiques de grup perquè els empresaris se sentin com nens i perquè els treballadors rasos se sentin estúpids sense poder dir ni piu al respecte. De vegades se m'infla l'ego quan faig que els candidats, per triar a qui contractaré, es posin a fer d'astronautes nàufrags com si estessin a la lluna amb material suficient per viure tres dies. “Què faríeu?” Pobres, a callar i a fer l'astronauta per trobar feina.

 

Doncs a lo que anava. Fa un any que Joana Gallego, noia de qui em vaig enamorar a la infància i periodista a qui segueixo i que sempre ha passat de mi, va acceptar venir a la festa que jo organitzava. Sorpresa. Mai n'havia acceptat cap de convit meu. Ni m'afigurava. Jo l'esperava amb la il·lusió dels pretendents que busquen feina (aquella il·lusió trencada pels “Recursos Humans”). Però ella va passar de mi. No venia a la festa per veure'm. Venia pel Ricard, editor i amic meu. Joana va acudir a mi per poder vendre's. Ni tan sols va parlar amb mi. Joana en sap molt d'escriure i també de vendre's però lo que és de tenir sensatesa i sensibilitat per les relacions humanes no en té ni puta idea. Però potser un paio (jo) que veu a una persona com un “recurs” no hauria de parlar d'aquests temes, així que millor callo.

Joana, t'estimo.

 

 Eudald Casadevent

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

09/12/2015
Aquesta nit m'he despertat enmig d'un malson. La imatge era terrible, pitjor n'era la frase que s'anava repetint dintre del meu cap nocturn i temerós. “La vida només és suportable quan la vestim amb il·lusions”.
24/11/2015
La vida de Brian. La miràvem amb els meus cosins Rudi i Ximo després dels sopars de nadal en aquella època en què sempre passaven les mateixes pel·lícules; Dentro del Laberinto, Star Wars,... A TV3 passaven La vida de Brian.
15/10/2015
Veient l'spot publicitari que ahir va exposar amb orgull el Partit Popular sobre la recuperació econòmica el primer que em va venir al cap va ser la sèrie de dibuixos animats “Érase una vez el cuerpo humano”.
03/08/2015
- I com començar si això acabarà d'un moment a l'altre? Millor dit, per què intentar-ho? T'ho has plantejat? És dur, ho sé. Fins i tot, m'atreviria a dir fastigós.
02/07/2015
Hi ha un llibre del filòsof Michel Foucault titulat “Yo Pierre Rivière” que no és altra cosa que un recull d'informes sobre l'homicida que dóna nom al llibre.
05/05/2015
Aquesta és la història d'en Michael. Un noi estrany que mai tenia arguments per defensar o defenestrar allò que li produïa, respectivament, plaer o fàstic.
26/04/2015
Entro a un centre comercial, poso els productes a sobre la cinta transportadora. Només dos productes que em caben perfectament a la mà. A sobre porto una motxilla. Quan vaig a pagar la caixera me solta “Vol una bossa? Sónnomés5cèntims”.