,
08/11/2011
Filosofia

Braços de Pollastre, un conte col·lectiu

  • Aquest conte només és un inici d'història que voldria que aquella gent que el llegeix el vagi completant. Sempre he pensat que pel fet de llegir-la una història s'amplia. El lector també escriu, tanmateix s'ho guarda per a sí. Aquesta vegada però us convido a que completeu aquest conte. No importa com varii, l'important és que flueixi, que us atreviu a dir la vostra. No tingueu por d'escriure, tampoc passa res si ningú s'hi atreveix, tanmateix em semblava una proposta bonica.

 

Braços de pollastre

Braços de pollastre es va enamorar sense haver-ho pogut explicar. Aquella moto serra li havia jugat una molt mala passada. El seu cap carburava grans idees, potser les millors idees imaginables produïdes dins la biblioteca subaquàtica, però no tenia ales per a volar, només uns braços que semblaven els d'un pollastre desplomat. No importava que llegís molt, ni que els seus pensaments semblessin quasi reals. S'havia acostumat a viure de temporalitats imperfectes i, sobretot, s'alimentava de futurs inabastables.

Quan sortia de la biblioteca semblava un àngel, s'embolcallava amb l'aigua de la mateixa manera que els éssers de llum fan amb les seves vestimentes. Massa somnis. Volia ser l'ajuda dels demès perquè no volia ser la seva pròpia fortalesa. Aquell dia, Braços de pollastre va decidir que es dedicaria a ajudar a trobar núvia al noi que ella mateixa estimava. Malgrat no tenir capacitat per l'escriptura i sentir una timidesa massa eixordadora  com per poder parlar es va posar a crear els millors somnis, les millors meditacions i els millors desitjos per ajudar al Fred a enamorar l'Hivern.

 

Segueix en l'apartat de comentaris. Si no trobeu la continuació la podeu escriure vosaltres.
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”