Jump to navigation
Recordo quan jo corria l’edat de vint-i-quatre anys i que un professor ens va preguntar què regalaríem si haguéssim de regalar alguna cosa a algú. La més preuada. Sense dubtar-ho ni un moment vaig respondre “temps”. Aquesta resposta no és metafísica ni tampoc estrambòtica. És la meva senzilla resposta de fer entendre que la cosa més valuosa que posseeixo, o que em posseeix, és la temporalitat.
M’agrada regalar el meu temps perquè m’agrada regalar allò de què disposo de manera essencial. De les coses que faig en disposo ben poc, perquè sense el meu temps les coses que faig no tenen massa sentit. O jo em regalo temps a mi per gaudir de la meva temporalitat i, per tant, d’allò que vaig creant o li regalo a algú altri. Sense temps és difícil, per no dir impossible, que se’ns trobi, tampoc és possible trobar-nos. Amb massa temps tot és massa feixuc. Quan es regala temps s’ha de ser un virtuós de les quantitats per no fer-ne massa o massa poc.
Regalar temps no només implica temps de companyia, qui dóna temps també ha de saber regalar la seva absència. Quan algú al basquet demana temps mort vol una pausa. S’ha de ser agraït i intel·ligent per oferir aquest tipus de temps. Temps de silenci, temps de paraules, de somriures, de companyies. Entendre el respirar de les temporalitats implica convertir-se en un savi. És complicat convertir-se en virtuós però m’agrada intentar-ho a cada instant.
Els grecs, per exemple, denominen temps kairós aquell en què alguna cosa important succeeix. Tenir cura de les temporalitats implica estar obert a aquest “temps oportú”; el moment de cocció on alguna cosa diferent esdevé possible. Les obertures d’espai-temps succeeixen quan algú té cura del seu temps. Quan es dóna temps. Atendre al kairós implica no portar pressa, no forçar que les coses succeeixin sinó reposar i deixar-se emportar per aquelles que sí que estan succeint.
És important tenir cura d’un mateix i dels altres. Saber regalar i també saber rebre. De vegades ocupar-se molt va bé. Si el cos ho demana és lo més oportú. Però de vegades és bo fer una aturada al camí per reposar, perquè el cos també ens demana temps. El mateix temps ens demana temps.
Un ferrer sap quin és el kairós de temprança d’una espasa. Un cuiner sabrà quan de temps necessita un pastís per reposar. Ambdós sabran que portar massa pressa per elaborar els seus productes farà que s’inutilitzi el seu treball. Ser artesà del temps no vol dir res més que atendre a les necessitats del nostre entorn i això inclou de nosaltres mateixos. Temps, convidar a l’obertura però permetre el tancament o recolliment si es necessita. Per això, aquí un bocí del meu temps. Un regal no material però essencial.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
