Jump to navigation
Si algun dia et despistes ves amb compte, potser et trobes amb un llangardaix ocel·lat, comunament anomenat també fardatxo. Ves amb compte si no vols que t’embriagui amb històries plenes de saviesa. Només us diré una cosa, a mi em va deixar amb la boca oberta, mutis, sense paraules. Jo, que sóc una persona de paraula, no podia dir res. Tenia un to insolent i tanmateix carregat d’una bellesa i d’una intel·ligència que un només podia quedar-se a escoltar-lo o bé fer veure que no l’havia vist i seguir endavant.
Evidentment jo el vaig escoltar. Portava un gaiato a la mà i de tant en quant me pegava un cop al cap per tal que aprengués a pensar amb els peus i no amb el cap. Aquella nit estelada vaig poder escoltar uns quants dels millors aforismes i faules de Campredonia o país dels ocel·lats que segons diuen van ser escrits per la millor filòsofa d’aquest racó del món. Heus aquí un petit recull dels aforismes que encara recordo:
- “L’home és un llop per a l’home” que els sacerdots converteixen en corder.
- Va decidir fer-se astrònom el dia que es va acollonir de mirar-se dintre seu.
- Qui corre en busca de la felicitat corre el perill de deixar-la enrere.
- Li desagradava tant el silenci que no volia que ningú el gaudís.
- Com tenia por de fracassar es va dedicar tota la vida a no intentar-ho.
- Quan més difícil ens resulta accedir a una cosa més ens fascina. Déu es diferència d’una sala Vip per la seva dificultat d’accés.
- Una tortuga li pregunta a una àliga “per què vas tan de pressa?” i l’au li respon “perquè vaig en busca del cel. Tu per quin motiu vas tan lenta?”. La tortuga impassible comenta “Jo és que vaig més a prop.”
- A part dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar conta la llegenda que hi havia una quarta reina, Sofía, que li va regalar al nen Jesús una bossa foradada per què podés guardar-hi allí les coses innecessàries: l’or, l’encens i la mirra.
- -Estava mig plena -va exclamar l’optimista.
-Estava mig buida -va respondre consternat el pessimista.
-La qüestió és que s’ha trencat el cap tirant-se a la piscina –conclogué el metge.
- Abans de morir va demanar que no el convidessin al seu funeral.
- Molta gent sabia que era el militar més covard de tots però no sabia que va aconseguir sobreviure perquè també era el més ràpid.
Fascinat jo, no sé si pel bastó, pels ulls del llangardaix o per les seves històries no me’n vaig donar compte que de sobte ja no hi era. Havia desaparegut i jo encara segueixo aquí. No sé si em tornaré a trobar amb el gran fardatxo però si me’l torno a trobar prometo seguir relatant les històries que de ben segur em regalarà.
Gràcies per existir.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
