,
05/02/2012
Filosofia

ENS ENTENEM QUAN PARLEM? (Micro obra teatral)

 

Jordi (neguitós): Merda d’instal·lació! Ahir va caure un llamp a prop de la finca i se’n va anar la llum!

Joan (interrompent): Voldràs dir que se’n va anar el flux d’electricitat, no?

Jordi (frustrat): Si m’has entès per què em corregeixes?

Joan (somrient): S’ha de parlar bé Jordi. Tothom sap que la llum és una cosa i que la electricitat és una altra. Ja saps que no m’agrada gens que la gent digui “guai” quan intenta indicar que li agrada alguna cosa o que digui “merda” quan en realitat hauria de dir que alguna cosa li provoca un malestar molt fort. (Una telefonada l’interromp i contesta la trucada). Sí “carinyo”... què sí... quedem demà... jo també, ja ho saps. Adéu amor... Adéu, adéu...

Jordi: Amb qui parlaves d’aquesta manera tan embafadora?

Joan: Amb ningú. Ja saps, una amiga especial.

Jordi: Especial vol dir que la portes damunt d’un pedestal, que és l’amiga a qui li contes totes les penes?

Joan: Jordi! On vius tu? Amiga especial vol dir que és una amiga amb qui practico sexe i poca cosa més.

Jordi: Així ni és amiga ni és especial, no? Perquè si fos especial no parlaries així d’ella i si fos amiga de veritat tampoc.

Joan: Jordi, no siguis així. És un convencionalisme això.

Jordi (estranyat): Com quan jo he dit llum per referir-me a electricitat?

Joan (enfurrunyat): El mateix.

Jordi: Llavors tu tampoc ets tan perfecte en l’ús de la nostra llengua, no?

Joan: No. Ets un toca collons, eh! Va no t’increparé més quan t’equivoquis en l’ús de les paraules.

Jordi: No m’increparàs perquè tu tampoc l’encertes pas.

Joan: Va deixem-ho. Què em deies de la llum?

Jordi: No, que et deia que l’altre dia va caure un llamp, se’n va anar la corrent elèctrica i se m’ha fet malbé tot el menjar que tenia a la nevera. Com diria Albert Pla: “Haurem de resignar-nos!”. I tu que t’expliques d’aquesta amiga especial? Va conta’m!

Joan: Res. Que demà li diré que ja no tinc ganes de veure-la més, que ja no em posa gens.

Jordi: Doncs sí que era especial, sí.

Joan: Bé, deixa-ho (Es posen a riure). Per cert Jordi, a veure si aquesta vegada triguem menys a veure’ns que ara ja fa cosa de 3 anys que no sabia res de tu.

Jordi: Va, dóna’m el teu telèfon i quedem algun dia, no?

Joan: I tant. Quan vulguis.

(...)

 

Veu en off ininteligible: La conversa va seguir amb un llenguatge poc precís i allí on Joan deia que volia quedar amb Jordi s’havia d’entendre que es tornarien a trobar al cap de 7 anys per casualitat. I allí on Jordi li donava el número de telèfon calia entendre que en realitat desitjava que no l’empipés massa, que ja tenia prou feina com per anar quedant amb coneguts d’aquell tipus que anomenes amics però que en realitat et trobes cada 3 anys i que, cada vegada que te’ls trobes, fas veure que aprecies tot i que no saps ben bé de què parlar amb ells. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

09/12/2015
Aquesta nit m'he despertat enmig d'un malson. La imatge era terrible, pitjor n'era la frase que s'anava repetint dintre del meu cap nocturn i temerós. “La vida només és suportable quan la vestim amb il·lusions”.
24/11/2015
La vida de Brian. La miràvem amb els meus cosins Rudi i Ximo després dels sopars de nadal en aquella època en què sempre passaven les mateixes pel·lícules; Dentro del Laberinto, Star Wars,... A TV3 passaven La vida de Brian.
15/10/2015
Veient l'spot publicitari que ahir va exposar amb orgull el Partit Popular sobre la recuperació econòmica el primer que em va venir al cap va ser la sèrie de dibuixos animats “Érase una vez el cuerpo humano”.
03/08/2015
- I com començar si això acabarà d'un moment a l'altre? Millor dit, per què intentar-ho? T'ho has plantejat? És dur, ho sé. Fins i tot, m'atreviria a dir fastigós.
02/07/2015
Hi ha un llibre del filòsof Michel Foucault titulat “Yo Pierre Rivière” que no és altra cosa que un recull d'informes sobre l'homicida que dóna nom al llibre.
05/05/2015
Aquesta és la història d'en Michael. Un noi estrany que mai tenia arguments per defensar o defenestrar allò que li produïa, respectivament, plaer o fàstic.
26/04/2015
Entro a un centre comercial, poso els productes a sobre la cinta transportadora. Només dos productes que em caben perfectament a la mà. A sobre porto una motxilla. Quan vaig a pagar la caixera me solta “Vol una bossa? Sónnomés5cèntims”.