Entrevista a Manuel Cruz; Estimar i existir.

La filosofia té quelcom d'extrany que de vegades se fa difícil d'encaixar però hi ha gent que té la facilitat per fer-la entenedora i profitosa. Aquest és el cas de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània de la UB que amb llibres com "Siempre me sacan en página par", "Acerca de la dificultad de vivir juntos" o el mateix "Amo luego existo" fa un abordatge filosòfic a temes quotidians.

És aquest el motiu que ens porta a Anna Zaera i a mi a fer-li una entrevista perquè ens desgrani una mica el seu últim llibre guanyador del premi Espasa d'assaig. Vos deixem amb un tast de les coses que vos podrieu trobar a "Amo luego existo" on a diferència del que passava amb Descartes sembla ser que el subjecte necessita d'algu altri per tenir la certesa de la seva existència. Comencem...

ENTREVISTA A MANUEL CRUZ; ESTIMAR I EXISTIR.

-Són els filòsofs els que conceptualitzen l’amor?
Jo crec que no. Els filòsofs teoritzem arrel de l’experiència que ens inspira la societat del moment. Nosaltres podem donar eines per a que la societat les faci seves, però que més voldríem que influir sobre aquest concepte!

-Existeix el perill de caure en la banalitat quan es parla d’amor?
Per als filòsofs acadèmics, la banalitat es una especie de fantasma. Per exemple, el fet que algú pugui ser un filòsof mediàtic genera moltes crítiques. Això es perquè s’associa la banalitat amb la superficialitat. El major èxit d’un pensador es que l’escolti com més públic millor i aquest fet no té perquè ser banal.

-De fet els programes del cor (també anomenats televisió escombraria) també parlen d’amor a un altre nivell?
Sí, els personatges de la premsa rosa són referents per moltes persones. De fet la gent busca referents amb qui identificar-se i la televisió li dóna. En molts de casos reafirma la identitat d'un mateix en algun dels seus aspectes. El mateix públic que mira aquests programes pot llegir filosofia depenent de les necessitats que en aquell moment necessiti satisfer i de quins referents necessiti en determinat moment.

-És possible confondre l'amor cap a un mateix com amor a un altre?
De fet Nietzsche i Lou Salomé representen aquest esquema. Ambdós critiquen a l'altre de ser massa egocèntric, d'estimar-se massa a sí mateix. Ella veia en ell un geni de qui podia fascinar-se i ell veia en ella una noia jove i atractiva que podia posar fi a la seva solteria. Ella l'apreciava a ell intel·lectualment i el volia com a amic i ell la veia com a possible esposa i es deixava fascinar perquè una noia intel·ligent el valorés. Tanmateix ambdós tenien molt poc en compte la voluntat i els anhels de l'altre.

-Quines circumstàncies propicien que Sartre i Simone de Beauvoir es mantinguin junts tant de temps a pesar de les múltiples relacions fora de parella?
Simone va descobrir l'amor de la seva vida a Estats Units però ella allí no era ningú. A França ella era la dóna del filòsof de moda. De vegades les circumstàncies propicien la durada de determinades relacions i en compliquen d'altres. Sartre per la seva part tenia un munt de joves fans que volien tenir sexe amb ell per la figura que representava (ell era lleig i molt baixet) però d'alguna manera també li anava bé seguir la seva relació amb Simone ja que junts feien augmentar la seva notorietat.

-Creus que Foucault elabora la seva teoria sobre l’amor per comprendre el que ell sent?
Sí, a Foucault li faltaven esquemes conceptuals per entendre què és el que ell sentia. Ell es va socialitzar en un entorn que no li dóna les eines per representar el que ell sent. No hi ha representació de la seducció entre dos homes. El cinema sempre ens ha mostrat la imatge d’una dona pujant les escales en direcció al dormitori com el moment àlgid de la seducció, però no tenim aquests referents en l’homosexualitat. En el moment que apareixen dos homes o dos dones no es representava com a amor, fins llavors s'havia obviat.

-M'ha sorprès la frase “Dir t'estimo és dir-li a algú tu mai moriràs”...
Ja ho diu la frase  “ l'amor és etern mentre dura”. L'amor tendeix a ser viscut amb l'expectativa d'eternitat.

-L'amor és bo sempre que no sigui enemic de la vida...
Plató no planteja un refús de l'amor, de la passió, del desig carnal. Ell ho veu como l'inici d'un camí. L'amor correctament entès és estimar de la persona estimada la seua aproximació a la idea de bellesa. Algú que només estima un cos és un esclau diria Plató.

 
-Estimar és fer-se responsable de l'altre i a la vegada eximir-lo de responsabilitats?
Tot entenent que quan l'amor s'acaba tendeix a succeir lo contrari.

Gràcies per compartir.

A vosaltres.