,
01/05/2012
Filosofia

L'amor els hi durarà tant com la bateria del portàtil

 

A casa de Joan “sense por” sempre s'havien fet les coses de la manera més poètica possible, i això vol dir arriscant més del compte i no escatimant en donar-se als demés, o a les demés. Però ja se sap  que qui arrisca... qui arrisca corre el perill d'aconseguir allò que volia. La por és sempre més aviat por d'aconseguir allò que es desitja que no pas por de fracassar. Pensant-ho bé, quines excuses ens podríem contar per autoflagelar-nos si aconseguíssim allò que volem? Por al fracàs? No, els “sense por” no en poden tenir de por.

 

Joan activa el seu captador de freqüència, vol saber si hi ha alguna noia pels voltants i així poder-s'hi enamorar. N'hi ha unes quantes d'actives i visibles. Analitza les dades, de les deu dones que hi ha en un radi de cinquanta metres només una estima tant la literatura com ho fa ell. Segons la computadora interna de'n Joan hi hauria un 30% de possibilitats d'unió, sempre i quant es seguissin els protocols adequats per entrar-li.

 

Ja se sap que entrar al sistema informàtic d'una persona per seduir-la no és fàcil i menys després de la creació del sistema anti-amor dissenyat per l'empresa conservadora “Boca tancada” i és que aquesta empresa considera que això de l'amor només provoca despeses vitals i no econòmiques i ja se sap que després de la cinquena revolució dels “capitalistos” allò que no generi necessitat de consum s'hauria de reduir a una expressió mínima.

 

Però què coi en sap Joan d'economia? Més aviat ben poca cosa. Així que comença a mirar de configurar la manera d'entrar-li a la noia que segons l'ordinador porta com a nom “Galatea Dalí”. Només el nom ja el té fascinat, i ja comença a fer-ne jocs de paraules amb ell per pura diversió. Que si Gala la atea, que si “aletea”, que si patatim, que si patatam. Però amb quina frase podria presentar-s'hi? Potser podria provar d'escriure-li: (shift/open) De gran no voldria ser tu, perquè si sóc tu no podré estar amb tu. (shift/end)

 

I dit i fet, “enviant missatge” i esperant que l'ordinador intern de Galatea respongui afirmativament. Va que ja ho sabeu, que dirà que sí, que si no no tindria gràcia això. Galatea també està programada per estimar. Sí, Joan ja sap el que es fa. Si és molt fàcil lligar una vegada has entrat dintre d'un sistema informàtic.. Et poses un nom que et defineixi i busques algú que tingui un nom del mateix talant que el teu. O sinó li escrius una frase de l'estil que creus que li agradaria. De la resta ja se'n farà càrrec l'ordinador.

 

Ara només cal trobar-la. El detector d'exoànimes indica que no està molt lluny. De fet està tant prop d'ell que li pega un bon ensurt,  perquè a Galatea se li ha passat pel cap tapar-li els ulls, entrant pel darrere. Així que Joan “sense por” no ho és tant sense por. La conversa explota com ho faria una galàxia en l'inici de la seva vida. Sense saber com, al final en Joan porta un bigoti pintat a la cara, Joan que ara ja no pot ser “sense por” accepta ser “Dalí”. I així comencen a fer via pel camí que és la vida.

 

-Saps? -pregunta Joan després de més de mil metres caminats- Tu creus en això que en diuen l'obsolescència programada?

 

-Si, bé, és una mesura del sistema “capitalisto” per tal de què la gent consumim. Si les coses no es trenquessin, la gent no seguiria comprant. És més, si les coses no ens deixessin d'agradar, no compraríem coses noves i tot se n'aniria en orris.

 

-Fa uns anys els humans van aprendre a no estimar massa les coses,- s'esplaia el cyborgjove també anomenat noi- però poc a poc també van aprendre a no estimar massa a ningú. De fet, tu ets la quarta noia amb qui he estat en menys de dos anys perquè cada quatre mesos se m'acaba la bateria de l'amor i coi, ja en començo a estar tip d'això!

 

-Doncs jo he tingut 15 parelles en el mateix període. -replica Galatea- La teva bateria deu ser de les bones. No et queixis tant! Va, ballem i caminem i quant se'ns acabi la bateria ja ni ens en recordarem d'aquesta conversa. Ballem i cantem!

 

-Vaja, els teus raonaments són implacables. Jo havia pensat en una altra cosa, no sé... Fer malbé les bateries, per exemple, o anar a la deixalleria i buscar bateries més velles que diuen que duren quasi de per vida.

 

-I què ens agafin i ens multin i ens deixin escurats! Tu estàs boig! Sense diners no es pot viure avui dia.

 

-T'equivoques Galatea, sense tu no es pot viure.

 

-Va, m'has convençut. Anem-hi “tonto”, -tota murri- però abans fes-me un petó.

 

-Si que és fàcil que canviïs d'opinió!

 

-Ara no et facis el ruc Joan, que ja he notat, quan has investigat el meu codi, que has parat molta atenció en la meva programació emocional i saps ben bé de sobra que quan estimo a algú em deixo convençer ràpid jo.

 

 

I amigues, amics. Joan i Galatea ara ja fa més de dos-cents anys que estan junts tot i que no estiguin junts de la manera que us penseu. No, Galatea i Joan varen ser trobats a la deixalleria buscant noves bateries i la policia “Tenim el monopoli de la violència” els va portar al jutjat “Tenim el monopoli de la veritat” i es va decretar que els fonguessen junts per tal de fer-ne una nova cyborg-criatura: L'anomenada bèstia comunista. Perquè els jutges de “Tenim el monopoli de la veritat” saben que quan els “capitalistos” tenen un enemic contra qui lluitar el consum es dispara i mai més ben dit perquè es dispara el consum d'armes i de fàrmacs contra la por i contra la inseguretat.

 

 

 

 

A Robert i a Marc per parlar-me'n del fenomen obsolescència programada. Algú té bolígraf vermell? És que he d'anar a pintar un bigoti.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

09/12/2015
Aquesta nit m'he despertat enmig d'un malson. La imatge era terrible, pitjor n'era la frase que s'anava repetint dintre del meu cap nocturn i temerós. “La vida només és suportable quan la vestim amb il·lusions”.
24/11/2015
La vida de Brian. La miràvem amb els meus cosins Rudi i Ximo després dels sopars de nadal en aquella època en què sempre passaven les mateixes pel·lícules; Dentro del Laberinto, Star Wars,... A TV3 passaven La vida de Brian.
15/10/2015
Veient l'spot publicitari que ahir va exposar amb orgull el Partit Popular sobre la recuperació econòmica el primer que em va venir al cap va ser la sèrie de dibuixos animats “Érase una vez el cuerpo humano”.
03/08/2015
- I com començar si això acabarà d'un moment a l'altre? Millor dit, per què intentar-ho? T'ho has plantejat? És dur, ho sé. Fins i tot, m'atreviria a dir fastigós.
02/07/2015
Hi ha un llibre del filòsof Michel Foucault titulat “Yo Pierre Rivière” que no és altra cosa que un recull d'informes sobre l'homicida que dóna nom al llibre.
05/05/2015
Aquesta és la història d'en Michael. Un noi estrany que mai tenia arguments per defensar o defenestrar allò que li produïa, respectivament, plaer o fàstic.
26/04/2015
Entro a un centre comercial, poso els productes a sobre la cinta transportadora. Només dos productes que em caben perfectament a la mà. A sobre porto una motxilla. Quan vaig a pagar la caixera me solta “Vol una bossa? Sónnomés5cèntims”.