Jump to navigation
Per la textura del tall ja devia fer més de 50 anys d’aquell “t’estimo”. L’escorça d’aquell xop delatava que en una època pretèrita molts joves passejaven per allí, a foc lent, amb parella. Un “jo també” estrany donava que pensar. Es notava que aquest grafit era molt més nou. Una resposta a destemps? O el retorn al lloc per confirmar l’amor després de molts anys junts?
Noi sensitiu que passejava sovint per aquells paratges quasi bucòlics i que, llibreta en mà, es deixava endur per la seva imaginació. L’escriptura automàtica, la seva eina preferida. La claredat del bosc el seu medi ambient i el “t’estimo” un significant carregat d’intriga en una època en què ningú escriu als arbres, arbres llibreta abans de passar per indústria.
I una història que a Noi li sembla curiosa i que sense pensar li ha passat planejant pel seu capet carregat d’emocions. Un joc. Fet i amagar. Una noia jove que va deixant missatges als arbres perquè el noi a qui estima la pugui anar trobant. Un noi que per no perdre’s va tallant respostes a mesura que va trobant-se arbres alfabètics. Un bosc que devia ser dens anys enrere i que ara ja quasi s’ha quedat esquifit.
Noia jove que comença a córrer i que desapareix tot deixant d’escriure missatges brúixola que guiïn l’amant cap al seu ventre, la seva pell i el seu baix ventre. Amant que es perd i que marxa cap a la ciutat per veure si els edificis contenen algun missatge. De la carència d’arbres a la sobreabundància de les ciutats. Explosió de signes i pèrdua de l’orientació. Cartells “Per Sant Valentí t’estimo” i grafits “Nosaltres som el carrer” i el bosc és menys laberíntic.
El joc més llarg de la història i l’alè per seguir viu d’aquell qui no deixa de buscar i que encara que busqui sap que el que busca ja ho té a dintre. L’anhel de seguir el joc, de desitjar no parar d’anar descobrint i de deixar-se endur per l’aroma a seducció. La quotidianitat feta fascinació. Noi jove que veu en cada balcó la mirada de la seva estimada, aquells ulls que a cada tancar-se es reconvertien. La ciutat, el bosc dels amants, llenguatge d’àngels d’aquell qui sent i que per sentir sap que si cal recorrerà tot el món per trobar a la seva juganera preferida; aquella que després d’amagar-se i de molts anys de no donar senyals de vida ha fet de la vida un anhel.
Una llibreria i un llibre. “Segueix buscant-me”, títol estrany. Firmat per “noia ara ja no tan jove”. La sensació de plenitud, de la importància de viatjar cap a dintre d’un mateix i també per tot el cosmos. La intenció de no deixar-se emportar per la sotsobra. Una tomba. “Estic aquí.” Estrany epitafi. Un somriure infinit. Un arbre, una pala. Noi ja vell trobador, ple de felicitat. El seu moment. Busca una pala, es posa a cavar. S’arrupeix com un nadó i el seu cor es para de tant haver bategat. Feliç, es deixa robar l’ànima pel vent. I el joc es reinicia per damunt de la cúpula dels estels fixos, allí on l’infinit tremola.
Si els arbres tinguessin peus...
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
