,
25/06/2012
Filosofia

A què no tens ous!

 

“No tens ous de tirar-li una taronjada al proper cotxe que passi!” I no, no en tenia d’ous jo. Era dels que em quedava amb la taronja i me la mirava, i no és que preferís menjar-me-la però sí que preferia no jugar-me-la. Fer ostentació de sobreabundància de poder del meu baix ventre no ha anat mai amb mi. Sí que ha anat sempre amb mi, però, reflexionar, i molt, sobre aquests tipus de situacions; suposo que per justificar els meus no actes o la meva insolidaritat amb aquells qui tenien un parell d’ous.

Hi ha alguna cosa en les paraules i en les frases que ens esclavitza perquè tendim a pensar que les paraules i la realitat tenen una forta correspondència, que si algú ens diu “idiota” està designant realment el nostre coeficient d’intel·ligència. Tendim a pensar que allò que diuen de nosaltres és el que som o que mostra de quina manera ens veuen realment els demès.

Per quin motiu ens posem a saltar quan algú profereix “boti, boti, boti, fill de puta qui no boti”? Què sentim quan llegim “estúpid qui ho llegeixi”? Si hi hagués escrit “Einstein qui ho llegeixi” què passaria? No tens ous de tirar-li una taronjada a un cotxe i jo, que no, que no en tinc i que em pregunto si per tenir valor un ho ha de mostrar sempre que li ho demanen o que l’inciten, sobretot si aquest acte de valor està relacionat amb un acte d’estupidesa.

I penso que el valor va per un altre camí, i potser ho penso per salvar-me a mi, per justificar i sublimar la meva covardia, però ho penso. Potser tenir valor consisteix en aprendre a dir “no”. O no és necessita més valor per desenganxar-te d'una cosa que per començar a provar-la? Tenir valor, potser està molt relacionat amb el “no”, amb el ser capaç de negar-te, perquè per negar-te a fer el que fa una majoria sí que s’han de tenir un parell d’ous. Sobretot si aquesta majoria porta taronges a les mans i veus que podrien començar a perseguir-te per no haver mostrat el teu valor.

 

Saxofonista o poeta qui ho llegeixi.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

09/12/2015
Aquesta nit m'he despertat enmig d'un malson. La imatge era terrible, pitjor n'era la frase que s'anava repetint dintre del meu cap nocturn i temerós. “La vida només és suportable quan la vestim amb il·lusions”.
24/11/2015
La vida de Brian. La miràvem amb els meus cosins Rudi i Ximo després dels sopars de nadal en aquella època en què sempre passaven les mateixes pel·lícules; Dentro del Laberinto, Star Wars,... A TV3 passaven La vida de Brian.
15/10/2015
Veient l'spot publicitari que ahir va exposar amb orgull el Partit Popular sobre la recuperació econòmica el primer que em va venir al cap va ser la sèrie de dibuixos animats “Érase una vez el cuerpo humano”.
03/08/2015
- I com començar si això acabarà d'un moment a l'altre? Millor dit, per què intentar-ho? T'ho has plantejat? És dur, ho sé. Fins i tot, m'atreviria a dir fastigós.
02/07/2015
Hi ha un llibre del filòsof Michel Foucault titulat “Yo Pierre Rivière” que no és altra cosa que un recull d'informes sobre l'homicida que dóna nom al llibre.
05/05/2015
Aquesta és la història d'en Michael. Un noi estrany que mai tenia arguments per defensar o defenestrar allò que li produïa, respectivament, plaer o fàstic.
26/04/2015
Entro a un centre comercial, poso els productes a sobre la cinta transportadora. Només dos productes que em caben perfectament a la mà. A sobre porto una motxilla. Quan vaig a pagar la caixera me solta “Vol una bossa? Sónnomés5cèntims”.