Jump to navigation
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang. És un joc, però és un joc seriós creat amb motiu de l'acte de celebració de les noces d'argent de Micaela i Charles, el mono d'Anís del Mono, celebrat a Lo Pati.
Monarques absoluts. A vos rendim sinestèsia. Charles i Micaela. Principi únic i primordial. L’ésser humà és un mono per al súper home. Elevem-nos al súper mono. Primats a la quarta potència. Som holocaust. Ens agenollem al vostre altart.
Anís del Mono, tetràrquic, que evites que caiguem en la temptació de beure’ns l’enteniment. Aixequem els braços i fem la revolució cridem amb les mans en alt, com mones. Que sentin les queixes els nostres dirigents. Matrimoni. La mona una, petita i lliure. Ximpanzé que regnes però no governes. Monàrquic en el teu ADN. Jugues i fas tombarelles i ens regales futur.
Avis ancestrals i ebris. Carregats d’hybris. Us oferim la nostra poesia. El nostre sense sentit, la necessitat de tornar a l’origen. Potser caldria haver evitat que us caséssiu per evitar la catàstrofe que som els artistes, poetes i filòsofs. Éssers monàrquics sense cap més poder que estar fascinats pel món.
Primatem inter pares. Primat entre iguals, us volem ungir per ser nosaltres fruit del vostre dessacralitzat ventre.
Mònades som. Incapaces de connectar-nos presencialment amb els altres. Unitats atòmiques i disgregades, remogudes i en aparent proximitat física. Vosaltres sou la veritable unió orgànica. Sou una monada. Sou nòmades i a vos us devem la possibilitat de salvació. Monestir, temple de la perfecció. Monògams animalons que sabeu articular gestos similars als nostres. Sabeu enganyar com ho fem nosaltres.
Vosaltres que gaudiu de no ser desitjosos de veritat absoluta. Vosaltres que mai us arrancareu els ulls per saber-vos executors de crueltat, que no arrancareu cap cor. Vosaltres que parleu i us comuniqueu en estèreo ensenyeu-nos amb les vostres núpcies d’argent a convertir la poesia en cendra. Som nosaltres els animals del vostre zoo i les figures del zoòtrop que us agrada fer girar com una ballaruga.
Zeus és mort i Darwin l’ha matat. Micaela somriu apel·lant al seu nom. Deliri com un raig còsmic prenyat de caos. Bogeria direu. No és més boig pensar que venim de les mones? No serà que anem cap a elles? No serà que hi hauríem d’anar per corregir els nostres passos?
Cruspiu-vos el nostre enteniment. Sisplau vos ho demanem. La raó mata i engreixa. Heus aquí una de les nostres ofrenes. Mengeu-vos el logos perquè no parem bojos. Accepteu el xiscle del clarinet de l’homo sapiens Miquel. Àngel també.
Encara que la mona es vesteixi de seda, Una se queda. Larvatus prodeo darrere el vel de casament. Sempre, tot allò que s’amaga és més atractiu que tot allò que es mostra. Som obscens per naturalesa. Cada dia més. Cada dia mostrem més coses que no haurien de mostrar-se a escena i cada dia ens inventem més tabús. Per a què? Perquè ens agrada transgredir. Transvalorar constantment. Us oferim també els nostres valors.
Moníssima dualitat. Ratifiquem la vostra unió en separat matrimoni. Que se’n vagin al dimoni aquells que us vulguin separar. Que no separin els homes i les dones allò que l’alcohol ha ajuntat.
I com a acte patètic pluralista i imitatiu. I per enaltir la vostra humil unió i projectar-la cap a l’infinit, voldria demanar a l’home Miquel Àngel, aquí davant de tots presents, si es vol casar artísticament amb un servidor...
Sí, el meu cap bull. El nostre cap bull. El clarinet s’excita i ejacula sons plaenters.
Que les nostres cabòries quedin unides per sempre. Pels cercles dels cercles. Anem.
Micaela i Charles, il·lustració de Toni Ruiz
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
