4 formes de concebre la ceràmica

Aquest cap de setmana La Galera celebra la seva fira Anual, la XXI  Fira de la terrissa i ceràmica de la Galera.

Una fira amb més de 80 expositors d’arreu de Catalunya, la península i com a país convidat aquest any Polònia.

Però, realment sabem tot el que hem de saber sobre el món de la ceràmica?

Avui us desvetllem el seu origen i tècniques al llarg de  la història.

1. Gènesi: dels atuells orgànics al control del foc i la cocció de ceràmica

L'origen del procés de fabricació d’atuells amb fang arqueològicament el situem al Neolític (situat entre el 7000 a.n.e i el 4000 a.n.e, i té el seu desenvolupament al Pròxim Orient, des d’on es va estendre per Àsia, Europa i Àfrica. L’home passa de ser nòmada a la sedentarització i el naixement de l’agricultura, pel que necessita recipients per guardar llavors i transportar aigua. Abans de la ceràmica l’home utilitzava la cistelleria i bols de productes orgànics com carabasses.

Més tard , els recipients de vímet es van impermeabilitzar amb argila seca al sol o cuita al foc fins que van aprendre a donar la forma a l'argila amb un esquelet de vímet molt simple i després sense esquelet . La forma era sovint de carabassa i les dimensions semblants al cistell de vímet . La tècnica era modelar l'argila a pessics o mitjançant rotllos d'argila . Ja havien estat modelades en argila figures antropomòrfiques i zoomòrfiques les quals eren utilitzades amb fins màgics i religiosos .

Aquesta ceràmica era cuita a molt baixa temperatura (al voltant dels 600 ° C ), es creu que les primeres ceràmiques van ser cuites amb el mateix fogó en què cuinaven els seus aliments. Un cop van poder perfeccionar el control del forns la cocció de la ceràmica era més uniforme i a més alta temperatura fins assolir els 850ºC.

La ceràmica prehistòrica era porosa i fràgil, però el terrisser buscava solucions per resoldre aquests problemes, com fer impermeable vas el que s'aconsegueix a través del brunyit, allisant i fregant la superfície de la peça amb una pedra llisa o amb fustes dures.

 2. La mirada d’Orient:  Naixement de la ceràmica a torn i la decoració vitrificada

Entre l'any 5000 i 4000 a.C. a Mesopotàmia entre el riu Tigris i Eufrates apareix la ceràmica entesa ja com un element quotidià de les cultures i formes ordinàries de vida . La ceràmica havia progressat amb forns on el foc i la cambra de cocció estaven ben diferenciats , amb la qual cosa van aconseguir dominar temperatures superiors el que porto al sorgiment de la vitrificació de la pasta com a tècnica nova , a més que tant en els acabats , com en la decoració d'atuells van aconseguir solucionar el problema de l' ennegriment de les peces que tenien en els tipus anteriors de crema . La ceràmica era decorada amb dibuixos lineals, geomètrics i incisos . Més tard van utilitzar dissenys naturalistes representant animals i figures humanes .

A Egipte , entre el 5000 i 4000 a.C. es confecciona una ceràmica de parets molt fines decorada amb incisions lineals brunyida posteriorment realitzada amb argila del Nil En la cultura baradiense en l'alt Egipte ( aproximadament cap al 4400-3800 aC ) la ceràmica era variada i de elegant forma i decoració . Els ornaments, collarets, diademes , polseres són quantiosos i amb ells apareixen objectes de culte, com figuretes de fang i ivori representant dones nues, ídols de fecunditat propis d'una cultura que accentua la seva base agrícola i ramadera.

Cap al 2700-2100 a.C. es treballa amb el torn amb el que busquen millors acabats . S'utilitzava com a material de fusió la potassa ( hidròxid de potassi la formula química és KOH , significatiu per ser el precursor de la majoria de sabons suaus i líquids , així com per estar present en nombrosos compostos químics que contenen potassi . ) Trobada en les cendres de la fusta . Les peces sortien del forn amb una superfície brillant color turquesa ( si a la pasta havia coure ) o porpra ( si hi havia manganès ). Aquesta pasta és coneguda  com Pasta Egípcia o Fayenza Egípcia . 

En el regne mitjà (2100-1320 aC ) es va utilitzar més el torn que es feia girar amb una mà . Les peces eren decorades amb motius geomètrics i florals , així mateix es van utilitzar pigments blaus , blancs , negres i vermells .

Durant el Nou Imperi (1550 - 1069) se li atorga major importància a l'ús del vidriat . Va ser descobert casualment durant el procés de fondre el metalls en els forns de terra . Aquest vidre estava compost per àcid silícic o quars , calci i sodi . L'elevada quantitat de ferro i òxid i la gran proporció d'àlcali que es trobava en el vidre egipci va ajudar a que la temperatura requerida per a la fusió del vidre disminuís i fora més senzill fondre el vidre. Existien diferents tonalitats per al vidre i diferents maneres de aconseguir-les. Obtenien el blau clar amb atzurita i el blau fosc amb cobalt ; el negre amb mineral de magnesi ( pirolusita ) ; el groc amb antimoni , sulfur d'arsènic i ocre groguenc, que era molt abundant; el marró de l'òxid de ferro; el verd combinant el blau i l'ocre; el verd clar de la malaquita ; el vermell de l'òxid de ferro i de l'òxid de ferro hidratat que en ser escalfat es transforma en vermelló .Els atuells de vidre es fabricaven amb un motlle d'argila , el qual trencaven quan vas estava llista .

En l'últim període ( 750-325 aC ) les formes ceràmiques es van fer complexes i es va utilitzar el vidriat en plom , de manera que resolien problemes comuns dels seus vidrats com la difícil aplicació , tendència a esquerdar , pelar o desprendre de la ceràmica després de la cocció , a més que es solubilizaban si s'usaven per cuinar . 

Quan els romans conquereixen Egipte l'any 30 aC imposen els seus propis mètodes de procés ceràmic .

3. L’herència  Púnica i Ibèrica .

La civilització púnica va néixer, es va desenvolupar i va tenir el seu auge a l'Àfrica , a la ciutat de Cartago ( a prop del que avui és Tunísia) , capital del món Mediterrani. Va ser fundada pels fenicis entre els anys 825 i 820 aC.

Els cartaginesos van fer entrar a Àfrica la llum de la història per mitjà del comerç , la religió i el coneixement , desenvolupant una nova civilització anomenada líbico - púnica , en posar-se en contacte amb les poblacions de l'interior africà . L'art púnic imita els estils i objectes dels pobles amb els quals té contacte reproduint còpies molt perfectes i elaborades.

Les figures d'argila cuites i trobades en les necròpolis són algunes de les seves peces més importants, algunes representant el difunt a qui acompanyaven al sepulcre , algunes altres representant exvots o objectes que formaven l'aixovar sepulcral . Aquestes formes antropomòrfiques portaven a les seves mans animals o fruits com ofrenes votives presentant els palmells de les mans .

L'art Ibèric s'estén des d'Andalusia fins al Mediterrani i la zona oriental de la Península , fins al sud de França . La ceràmica ibèrica es caracteritza principalment per la seva producció terrissera a torn, cuita a alta temperatura en forns de cocció oxidant dels segles V al I aC.

El seu origen sorgeix de les importacions fenícies del segle VII a.n.e i de la imitació de les seves formes i decoració en la producció entorn , per posteriorment establir tipologies genuïnes que incorporen formes tradicionals del Ferro antic i formes d'inspiració grega . Es creu que la producció de vi, un beuratge exòtic desconegut portat pels fenicis , i la necessitat de produir àmfores , un envàs insòlit , va motivar el canvi tecnològic . Es treballava amb el torn terrisser produint així una ceràmica més elaborada decorada amb motius pintats i cuita en forns de cambra . Les principals peces que produïen eren atuells d'emmagatzematge i ceràmiques de taula . L'urna d'orelletes perforades constitueix la forma més emblemàtica de la ceràmica Ibèrica pintada , una forma d'origen oriental que va aconseguir gran popularitat . El tancament hermètic de la seva tapa feia d'aquest got una forma ideal per a la funció d'urna cinerària . Aquesta s'elaborava d'una sola peça , incloent les orelletes , i després la tapadora era retallada sobre el torn amb l'argila encara tova . Les orelletes són aquests apèndixs diametralment oposats del vas i la tapa , travessades transversalment per una perforació que podia tancar garantint el bloqueig de la tapa .             

Les peces de cuina inclouen una pobra varietat de formes , la més comuna va ser una olla globular , panxuda , de perfil bitroncocónico ( tronc de con superposat ) , vora sortint i base còncava , i una tapadora hemisfèrica de pom anellat . La tècnica d'elaboració de la ceràmica de cuina va ser més complexa que la ceràmica fina , gràcies a la inserció de desengreixant a l'argila , amb la finalitat de donar-li propietats refractàries a la ceràmica , evitant que amb la diferència de temperatura entre l'interior i l' exterior de les peces posades al foc hagués provocat la seva esquerda . 

Al segle IV a.C. s'introdueixen motius ramejats i plats adornats amb peixos . L'estil figuratiu més important es representa a Elx, s. II i I a.C. En la seva ceràmica hi ha aus , quadrúpedes i figures femenines , les seves temàtiques eren eminentment religioses , destacant els continguts mitològics i d'ultratomba . Apareixen divinitats alades , feres amb les gargamelles obertes en actitud amenaçadores, de vegades enfrontades en combat a un personatge humà representat recurrentment com un heroi mitològic .

4. El luxe grec.

La ceràmica Grega adquireix un gran desenvolupament artístic . Els dos centres de producció ceràmica més importants eren Atenes i Corint. Les ceràmiques gregues tenen dos trets distintius : la forma i la decoració . Cada peça de ceràmica té una funció determinada i un nom relacionat amb la seva funció o ús , en descrivim unes poques a continuació com:

L'àmfora és de boca mitjana porta dues nanses i serveix per conservar beguda. La cratera de boca ampla i dues nanses serveix per barrejar . La hydria, amb tres nanses i el oenochóe amb una boca en forma trevolada, per abocar la beguda .El skypos , tassa amb dues nanses horitzontals.  El rhyton , vas amb forma de banya i cap d'animal, s'utilitzen per beure . El pyxis, caixa cilíndrica amb tapa, per al tocador  o el lékytos, per a usos funeraris .

Al principi la decoració es feia amb línies de bandes i cercles concèntrics amb engalbes de color fosc , sobre l'argila vermella . Més tard es van introduir més elements geomètrics i finalment figuratius com cavalls, figures humanes i deitats.

Com hem vist la ceràmica d'avui és l'herència de les tècniques i decoracions que hem après de pobles tant diversos i llunyans com els Fenicis, els egipcis, els cartaginesos i els grecs.

En el procés de producció d'una peça el terrisser pasta l'argila per expulsar la bombolles d'aire i treballava el torn a partir del  segon mil·leni a Grècia. Les peces petites són tornejades en un sol cop. Però de de gran tamany com les àmfores, son tornejades en diverses parts i després s'uneixen amb barbotina (el pegament de l'argila). Un cop llesta la peça es deixa assecar durant almenys dos setmanes, posteriorment es pimta o se li aplica una engalba i està llesta per la cocció.

Existeixem tres tipus de cocció:

La cocció oxidant ( respiradors oberts per deixar passar l'oxigen , 800 ° C ) on la peça sortia completament vermella . La cocció en atmosfera reductora ( respiradors tancats , 950 ° C ) en la qual s'annexaven vegetals al foc per produir un fumat , llavors la temperatura era reduïda a 900 ° C. El monòxid de carboni alliberat per la combustió incompleta dels vegetals ( compost reductor ) permt reduir l'òxid fèrric ( Fe2O3 ) en òxid ferrós ( FeO ) o en magnetita ( Fe3O4 ) de color negre de manera que la peça era completament negre i la part recoberta amb la imprimació negra vitrificaba , tornant-se impermeable. La cocció reoxidante ( respiradors oberts, 900 ° C ) l'oxigen de l' aire permetia oxidar l'òxid ferrós en òxid fèrric en les parts no imprimades, que es tornen vermelles,  i les altres negres.

Així que el cap de setmana recordeu que si compreu un bol o un plat no només teniu a les mans un objecte d'argila, sinò que és una peça que aglutina els coneixements d'anys de tradició, de història i de artesania.

P.d. La imatge correspon a un plat de ceràmica a torn amb la representació d'un caçador recol·lector extret de les pintures rupestres llevantines.