Jump to navigation
El meu amic de Barcelona em deia fa 10 anys que tenia ganes de portar el seu fill a les Terres de l’Ebre perquè conegués de prop el que era una revolució. Ell ho havia viscut perquè havia estat estudiant al 68 i posteriorment havia participat també en les mogudes de la transició democràtica; però el seu fill no. I en el seu entendre, era bo que ho fes. Era bo que conegués un territori on la gent vivia mobilitzada per una causa: qui tenia faena dedicava part d’aquesta a la lluita, ja fos en diners o en dinades: els pintors feien les pancartes, els fusters els pals, els electricistes una col.lecta, els de la botiga portaven la sal destinada a ser trepitjada pels que ens volien expoliar, els artistes posaven els símbols, la música... Qui tenia hores lliures anava a ‘encadenar-se’ davant la seu del govern. Allí estaven les dones del Mercat, els iaios, els xiquets, l’acordió i el violi del nostre ‘fontanero’...
Un conegut periodista va escriure a La Vanguardia que aquesta revolta sorprenia per enllà on passava, perquè era la lluita de la sal de la terra contra la terra de sal. Un cantautor famós –potser el més famós- ens demanava en una gran manifestació que sortiguessem molt bé a la foto perquè tot el país ens estava mirant. Just avui fa 10 anys que unes 15.000 persones van anar a Brusel.les a convencer Europa de que al sud d’un lloc que es diu Catalunya s’anava a cometre una insensatesa contra una gent i una terra. Uns quants milers més que no hi van poder anar es van concentrar a les places i als carrers dels seus pobles.
Els que governaven el país ens van arribar a tractar d’integristes i insolidaris. Quatre anys després ens donaven la Creu de Sant Jordi per aquesta lluita cívica i exemplar per la Nova Cultura de l’Aigua i la defensa d’un territori. Algú va dir que s’havia guanyat la segona batalla de l’Ebre. Potser sí que només era una batalla, perquè ara tornen a escoltar-se trompetes de la vella cultura del formigó. La crisi no canviarà aquestes coses...
No sé si finalment el meu amic de Barcelona va poder portar el seu fill a conéixer la nostra revolució, però sospito que tindrà temps de fer-ho. Jo estic treient la pols a la meua samarreta blava.
Arturo Gaya (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és cantador, lletrista, periodista i professor de Cant popular i Folklore a l'AMTP. Integrant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ara inicia aquesta etapa de blogger on aportarà reflexions i opinions sobre la vida en general.