Anem al metge

Anar al metge o a l’hospital també pot ser una “activitat” plena d’essència i riquesa cultural. Intuïtivament parlant, sembla ser que no poden tenir gaires diferències d’un país a un altre. En realitat, però, descobrim que sí que n’hi ha. I moltes.

Abans que res, me toca aclarir que este article està escrit avui, no per una recent visita a l’hospital, sinó per falta de novetat temàtica interessant. Tot lo explicat a l’article és, per tant, fruit de visites personals anteriors, acompanyaments lingüístics i alguna anècdota vox populi. Continuem!

Quan vas a un hospital xinès, lo més xocant inicialment és la quantitat de gent. Detall de poca transcendència si ja heu anat llegint los meus articles anteriors. Lo segon xoc és, potser, la poca llum i blancor que caracteritzen los nostres hospitals. Sense voler dir que estan bruts, són menys purs i agradables, visualment, que els nostres. Hi ha, també, més soroll i activitat humana per tots los racons. Una vegada hem fet la primera anàlisi del terreny, arriba lo començament de tot lo procés a seguir. No és tan fàcil com sembla!

Primer pas: Registrar-t’hi. Et donen una llibreteta, hi apuntes les teues dades personals i vas a pagar. Una cosa que s’ha de fer moltes vegades en lo procés de visita mèdica és pagar (i sempre per avançat). Com que la seguretat social és molt limitada (depenent del rang social i professió), qualsevol xinès ha de pagar-se la seua propia despesa mèdica cada vegada. Tot i això, sembla ser que s’estan fent millores al respecte.

Segon pas: Buscar la planta (o secció) on hi ha l’especialitat mèdica que busquem. Normalment s’hi accedeix amb ascensor o escales. L’ascensor és una mica caòtic, perquè solen haver-n’hi només dos, quantitat clarament insuficient per les persones que hi ha–entre elles molts vellets –i també algun espavilat- que es creuen en lo dret inqüestionable de pujar abans que ningú. (.. cosa molt respectable si alhora també respecten les normes d’espai individual i pacifisme)-.

Tercer pas: Anar a la sala d’espera, donar-li la llibreteta a la infermera recepcionista, i esperar que et criden. Una vegada sents lo teu nom, dirigir-te a la porta on t’assignen. A la porta, sempre oberta, probablement també et tocarà esperar que acabi la o les persones que hi ha dins. Això significa zero intimitat, cosa molt poc comú al nostre país. Si ets curiós i xafarder, està molt bé per assabentar-te de la vida dels altres. Evidentment, també has de resignar-te a ser escoltat, i sent estranger encara més atentament, pel següent a la llista.

Quart pas: Ja a dins de la consulta (recordem: porta oberta i no sols) prosseguim a l’explicació del problema. Quan lo metge o metgessa decideix què cal fer, ho escriurà a la llibreteta (los metges xinesos sí que escriuen inintel•ligiblement!) i haurem d’anar a la finestreta de pagament (que no sol ser al mateix pis) per pagar lo que ha decidit fer lo metge o metgessa. Tornarem en lo rebut de pagament, i lo metge o metgessa procedirà. Si hi ha anàlisi o radiografia enmig del procés, caldrá tornar a la finestreta de pagament, és a dir, totes les vegades que calgue fer algo que no entra dins del pressupost inicial.

Cinquè i últim pas: Anar a la mini-farmàcia de dins de l’hospital a comprar los medicaments receptats (si és medicina xinesa, en solen ser molts). Pagant-los, sempre, abans. I, finalment, sortir de l’hospital, marejat. I marejat no per l’olor típica d’hospital, sinó per la quantitat de vegades que has hagut de pujar i baixar d’un pis a un altre per a fer totes les gestions oportunes. Sí només anaves perquè tenies un tall al dit, potser no. Però si hi anaves perquè tenies 39º de febre, mal de panxa i vòmits, potser millor haver-te quedat a casa.

Molt sovint, una vegada fora, tindràs fins i tot la sort de trobar-te malalts que passegen amb lo gotero posat i en cadira de rodes. Ho fan al mig del carrer, però suposo que tenen distància límit de passeig. En conjunt, una activitat interessant i peculiar que només en paraules és difícil de descriure... com tantes i tantes coses de la Xina!