
Córrer massa ràpid
La Xina, com ens recorden diàriament, està creixent molt i a gran velocitat. L’anomenen lo gegant asiàtic i ja ha passat a ser segona potència econòmica mundial.
No és gens estrany, per tant, pensar i preguntar-se com s’ho han fet, quan fa dos dies ningú no hi tenia cap interès especial, més enllà del turístic, cultural o gastronòmic.
Això de ser segona potència econòmica mundial, a mi em suposa un esforç de creure. Sent un país tan gran i tan divers, és bastant difícil d’arribar a ser potent equilibradament per totes bandes. Evidentment, no ho és, però com que los números d’un país no reflexen los números de cada habitant i cada zona, tot això és més possible. Llàstima, o menys mal, que jo sóc de lletres i no ho entenc del tot.
La qüestió a la que vaig. Fa una setmana va haver-hi un accident entre dos trens d’alta velocitat. Lo primer va quedar-se parat enmig del seu recorregut per una baixada de tensió, i lo segon, no havent sigut informat del problema, va continuar lo seu camí fins que va xocar contra lo tren anterior. Un accident ferroviari que ha causat molts morts i més ferits, i que ha posat en dubte la seguretat d’aquest tipus de trens. Si analitzem una mica la situació, sabrem que a la Xina no fa ni deu anys que han començat a invertir en la xarxa de trens de gran velocitat. Un exemple molt clar és lo tren de levitació magnètica que et porta des de Shanghai fins a l’aeroport en només 8 minuts. És bastant impressionant, i fa gràcia provar-ho. Ara, com que tenen la pressió de mantenir-se al nivell que s’han establert i s’han marcat, no poden deixar de construir i avançar. Un tren que abans et portava en 2 hores i quart, ara ja t’hi porta en 80 minuts. No sigue cosa que arribéssem tard.
Jo, si voleu que vos digue la veritat, no necessito que viatjar sigue cada vegada més curt. Fa uns anys, per a anar de Shanghai a Beijing, t’hi passaves 12 hores, feies nit a les lliteres, la mar d’acollidores, i arribaves al destí pel matí fresquet. Ara, les 12 hores s’han convertit en 4! No tens temps ni de mirar lo paisatge, ni de fer amistat en los veïns. Són coses de la vida moderna.
Suposo que és normal, que un país en desenvolupament, es pose fites i vulgue aparentar una gran potència i capacitat en tots los sentits. Sembla però, que lo món estigue convertint-se en una competició. Qui tingue lo tren més ràpid o qui tingue l’edifici més alt, és millor que ningú.
M’agradaria que lo dia a dia no anés tan ràpid, i mos donés l’oportuntiat de disfrutar de moments que, a vegades, només un viatge en tren mos pot donar. Ara bé, si volem anar tan ràpid, perquè volem viure més ràpid, llavors potser hem de plantejar-nos si lo que estem fent és necessari, i lo més important, si és segur i viable. Espero que la Xina no vulgue córrer més ràpid del que pot.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!
- 1 of 10
- següent ›