anècdotes del sud

Ahir a la nit teníem una mini-alarma de tifó, fora bufava un vent fort i càlid, i em vaig permetre unes hores de reflexió a l’habitació de l’hotel. Un hotel on, tant si et quedes una nit com 24, et regalen cada dia un necesser amb un raspall i pasta de dents, una pinta, una botella d’aigua, un brick de llet i dos sabonets, tot embolicat en tantes bosses de plàstic com vulgues. Un hotel on a l’habitació et tornes a trobar dues tovalloles noves cada dia embolicades en bosses de plàstic –perquè et seques “tranquil”- i on hi ha un únic secador de pèl per planta a les escales d’emergència. I un hotel on, als sofàs de la recepció, no només hi ha gent esperant, sinó que n’hi ha sempre un o dos dormint a pierna suelta, el qual no sé si és perquè no es poden permetre pagar l’habitació o si és per la facilitat indiscutible que tenen els xinesos d’adormir-se a qualsevol banda i en qualsevol condició.

Estic a una ciutat que es diu Dongguan. Al sud del país i prop de Guangzhou (Canton) i Hong Kong. És una ciutat que ningú coneix perquè és petita i no té res d’especial. Una ciutat petita de 8 milions d’habitants. Una ciutat on intueixo que hi deu haver pocs estrangers perquè ahir vaig anar a l’Spar (sí sí, a l’Spar) i crec que vaig ser més observada que les xinetes en minifalda que promocionaven i regalaven iogurts gratis.

Els xinesos tenen molt clars els tòpics concrets de les diferents zones i províncies del país. Tot i que per a natros tot sigue “Xina”, cada part té les seues peculiaritats i, evidentment, les persones de cada zona són molt diferents de les d’una altra. La zona del sud, concretament, té fama de ser una mica perillosa per les notícies de robatoris i activitats mafioses en general que surten a les notícies. El que no podia imaginar era que anant en cotxe per la carretera hi veuria jovenets amb una pistola a la mà i amb una bossa als peus amb pistoles per a vendre...si no fos perquè ja ho he vist dos dies seguits i un xinès m’ho ha confirmat, encara pensaria que no pot ser real. (papa, mama, familiars, amics, tampoc cal patir). Indubtablement, me quedo amb les prostitutes. També he de dir que això no ho havia vist mai a cap part del país, no és qüestió ara de crear una fama generalitzada.

Però no tot són perills i inseguretats. L’altre dia, a una botiga d’un centre comercial, un dels caixers va obrir un calaix del mostrador i va dir tan tranquil·lament “oh no, ja ha tornat a entrar el ratolí!!”. Imagineu la meua cara de circumstàncies... Sort que només hi vinc de visita i en uns dies torno a les meues estimades terres de l’Ebre. Hi ha coses que, per moltes vegades que les visques, mai no podran convertir-se en normals.