Com a casa, a cap puesto

Ja fa gairebé dues setmanes que sóc a casa i me dóna la sensació que hi he estat sempre. Com me passa cada any. Arribar aquí significa tornar a sentir-me d’aquí, tornar a ser d’aquí, i tornar a fer les coses d’aquí.

Ahir, per exemple, mon vam anar al Delta. Ja pel cotxe s’olorava la terra d’arròs, verda i bonica en aquesta època de l’any. Una passejadeta pel costat del riu, sense pressa, disfrutant de cada moment i cada tros de paisatge. Flamencs, aus, peixos, algun bitxo desconegut, mosquits... i tot envoltat d’una atmosfera plena de vida. Vaig tornar a recordar com és de bonica aquesta terra. Sense menysprear la terra xinesa que m’acull durant l’any, on també hi ha molts camps d’arròs, no puc sinó elogiar en molta més força, tot lo d’aquí. Que, vull pensar, me continua estimant tot i lo meu “desapego” anual.

M’és completament impossible expressar, en un article, tot lo que he estat vivint des que he arribat. He vist platja, muntanya, gent, riu, gastronomia, canals, carrers coneguts, olors familiars, cançons, festes, dances, tradicions... un munt de sentiments mig amagats que han anat sortint a l’exterior sense esforç i amb naturalitat.

Avui en dia, ser d’un lloc o d’un altre se fa difícil de desxifrar. Gent d’aquí i d’allà, llengües, cultures i pobles que es coneixen, s’uneixen, i fins i tot conviuen. Fronteres borroses, famílies mestisses i desplaçaments constants. Vius aquí i ets d’allà, o ets d’aquí però vius allà. Ser i viure se confonen i es barallen.

Però jo ho tinc molt clar. Visc a la Xina, però sóc d’aquí. Roquetes i Tortosa són casa meua, i me sento còmoda i a gust i contenta. I dies de Festa Major, o dies de passeig al costat del riu, o dies de relax i desconnexió al Delta de l’Ebre, me donen la satisfacció necessària per a no deixar mai de saber d’on sóc i d’on me sento. Tot i ser víctima directa i diària de la simpàtica mosca negra, he de reconéixer que tornar a ser aquí és, per a mi, un gran i molt esperat plaer. :-)

Foto: by Jarri i Sam.