Jump to navigation
Últimament, penso molt en quina imatge es té dels xinesos a casa nostra. Tots los països i, per extensió, la seua població, sempre han tingut los seus estereotips fixats. Uns estereotips que es van fent grans i acaben sent creïbles i reals per a tothom.
A mi m’agradaria desmentir-ne uns quants, si em doneu permís. Tot i que sé que hi ha coses que no poden canviar d’un dia per l’altre, penso que s’ha de fer un esforç, perquè ja no som països ni cultures aïllats els uns dels altres, sinó que convivim i mos relacionem diàriament. Igual com natros no volem que diguen que tots los espanyols dormim (dormen) la siesta, també podem intentar que en lo temps, los estereotips, almenys los més despectius, vagin desapareixent de les converses quotidianes.
Estereotip nº1, “els xinesos no moren”: és un dels més recurrents i és, efectivament, una llegenda urbana. Els xinesos que emigren a un altre país, hi solen anar per a treballar i fer diners. Una vegada han assolit lo nivell econòmic esperat, se’n tornen a la Xina. Un altre cas són los jubilats o en edat ja avançada, que se’n tornen també per a poder morir al seu lloc d’origen (a les seues arrels, com ells solen dir). És a dir, els xinesos sí que moren, com tothom, i ningú se’ls menja.
Estereotip nº2, “als restaurants xinesos hi serveixen gat”: per a començar, a la Xina no en mengen, de carn de gat –que seria l’excusa-. Sí que es troba, a zones molt concretes i de forma reduïda, alguns plats tradicionals de carn de gos. Però, tant si mengen gos o gat al seu país, no es pot anar menyspreant una cuina i una gastronomia que ells bonament han volgut integrar a la resta de món.
Estereotip nº3,”tots els xinesos són iguals”: de la mateixa manera que per a natros ells tots s’hi assemblen, ells pensen exactament lo mateix dels occidentals. Tenim lo nas gran, los ulls grans i la cara allargada. L’única característica que és compartida per tots los 1.3000 milions de xinesos és que tenen lo cabell fosc (los rossos són tots tenyits) i els ulls ametllats.
Deixo la meua aportació d’avui aquí, que lo de “treballar com un xinès” sí que és veritat i jo sóc catalana.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!
