Jump to navigation
Complir anys sempre és sinònim de reflexió. Hi ha gent que la reflexió la sap fer en positiu, i hi ha gent que té més tendència a fer-la en negatiu. Alguns ho celebren molt, d’altres ho celebren només una mica, i d’altres prefereixen que aquell dia passe sense distincions. Jo sóc de les primeres. Fer anys, de moment, continua sent motiu de celebració i una excusa per fer que un dia normal pugue tenir un toc diferent.
A la Xina, en lo moment que naixes ja tens un any –los nou mesets a la panxa de la mare també compten-. I, per si això no fos suficient, quan passa l’any nou xinès (que sol ser pels voltants de gener i febrer) ja compta que tens l’edat que et toca aquell any. La pregunta de “quants anys tens?” , en xinès literal és “aquest any com de gran ets?”. Això significa que jo, tot i ser del desembre, ja hauria complert anys fa mesos i ara en tindria dos més dels que tinc. Quines ganes de créixer abans d’hora!
I a part de créixer abans d’hora, també hi ha una pressió social molt més forta de la que natros tenim aquí. I si ets dona, encara més. A partir dels 27 anys, si no t’has casat ni tens parella comences a estar dins del sac “necessito trobar-la JA”. Perquè la pregunta automàtica de després de dir “tinc 27 o 28 anys” és “i encara no t’has casat?”. Si ets occidental tens un passe, però si ets xinesa, tuns pares ja fa temps que han començat a buscar-te un nòvio. I ja fa temps que estàs tenint “cites a cegues” amb nois de bona casa o ben col·locats. Una tradició que per a natros és tan antiga, allà encara es porta. (lo meu amic Jordi Tordera va escriure un molt bon article al diari Ara sobre això, doneu-li un cop d’ull!) : Mercat de bons partits
Tot i que a la Xina això encara sigue lo pa de cada dia, no significa que no hi hagi joves solters “en edat de casar-se”. Evidentment, les excepcions confirmen la regla i, com a tot arreu, les tradicions van barrejant-se amb les tendències més modernes. Aquí també teníem matrimonis concertats i les edats t’anaven marcant la vida. Ara, és tot una mica més lliure i, per sort, la societat no t’imposa –tant- què has d’estar fent i què no. Los xinesos, a poc a poc, van rebel·lant-se i, tant si és per influència nostra com si no, van entenent que fer-se gran és un concepte més d’esperit que no de número.
La meua reflexió, positiva, la deixo aquí. Perquè complir anys sigue un motiu de celebració. I perquè la pressió social se quede a casa i tu, en surtis.
(en honor a surtdecasa).
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!
