Jump to navigation
La paraula independència, tan sentida i debatuda últimament a casa nostra, no se sol pronunciar gaire lliurement a la Xina. Que la Xina és un país comunista, unitari i poc democràtic és un fet que no cal posar en qüestió. Parlar de territoris independentistes dins del país és, per posar un exemple, tan greu i arriscat com criticar al gran Mao.
Parlant amb un xinès, se’m va ocórrer aprofitar l’ocasió per a preguntar-li què en pensava de la manifestació de l’11 de setembre i del reclam independentista que s’està vivint a Catalunya. I, amb una rapidesa impressionant, va recórrer a una metàfora molt curiosa: “És com si jo ara tingués tres fills, i un d’ells em digués que ja no vol que jo sigue sun pare. No pot ser. És antinatural. Jo sempre seré sun pare”.
Aprofitant l’avinentesa, li ho vaig fer comparar amb les regions del Tibet i Xinjiang, dos zones que ja fa molts anys representen “una llaga” per al govern central, ja que sempre que poden –que no és fàcil- manifesten la seua voluntat independentista. “Tenen una llengua i cultura diferents, i entenc que puguen no sentir-se xinesos. A mi, com a ciutadà, m’és igual si s’independentitzen o no ... però si jo fos el president, no ho permetria. Són de Xina, ens pertanyen.” Paraules textuals d’un xinès que va emigrar fa més de deu anys i que acaba de sol·licitar la nacionalitat espanyola. Molt patriòtic, sí senyor.
Alhora, navegant per alguns fòrums de la xarxa, he detectat que, per a molts xinesos, la preocupació més gran en cas que Catalunya s’independitzés d’Espanya és, ni més ni menys, si els partits Barça-Real Madrid continuarien celebrant-se...
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!