L'Operació Emperador

Bo Xilai, MoYan, GaoPing, Liu Xiaobo, premis Nobels, escàndols polítics, judicis, màfies, blanqueig de diners... quantes notícies i personatges relacionats amb un sol país, que creen debat, polèmica, dubte i, en molts casos, crítica.  

       La més recent de totes, la de la trama de blanqueig de diners –batejada com “Operació Emperador”-, ha estat una de les més polèmiques. I no només pel fet que s’ha destapat molt més tard del seu inici i que té a veure amb diners –tema molt delicat en els temps que vivim-, sinó també perquè la polèmica que ha generat ha tingut reaccions a nivell de tota la comunitat xinesa –tant la que viu a Espanya com la que viu al seu país. I algunes de les seues reaccions m’han fet recordar a una situació molt semblant, però a la inversa, que va ocórrer fa uns quants mesos a la Xina, quan un estudiant britànic havia intentat violar a una xinesa a un carrer de Beijing, i tota la Xina es va manifestar i mobilitzar automàticament en contra, no només del pressumpte violador estranger, sinó de tota la comunitat d’estrangers residents a la Xina.

       Es va començar a controlar amb més restriccions tot el tema visats, permisos de residència, contractes laborals i, en general, l’entrada al país de tots els “laowai” (terme que utilitzen els xinesos per a referir-se als estrangers i que, tot i la connotació pejorativa que pot tenir, s’ha generalitzat tant que s’utilitza fins i tot als mitjans de comunicació). Arrel d’aquell fet, va sorgir un cert “rebuig” cap als forasters. Un rebuig que suposo que a hores d’ara s’ha calmat una mica, però dubto que se’n deixi de parlar.

       La qüestió és que a la notícia del blanqueig de diners, la reacció dels xinesos ha estat, com és lògic, la de demanar que no es generalitzi cap a tota la comunitat xinesa allò que han fet només uns quants. Una petició que públicament ens ha arribat de forma políticament correcta, però que en alguns blogs o notícies virtuals, ho ha estat una mica menys. Comentaris com que el govern espanyol ho ha utilitzat com a cortina de fum per a tapar problemes nacionals (com la crisi, el desastre del Prestige, o l’atur) o com a excusa per a robar-li la riquesa als xinesos ara que Espanya té deute fiscal, en serien dos exemples ben clars.  

       Subjectivitat, perspectiva i entorn sempre acaben sent els que ens diuen què hem de llegir i escoltar, i què ens hem de creure. I com sempre, l’última paraula i la veritat no l’arribem a saber mai. Total, crec que a hores d’ara estem tots tan curats d’espants que no hi ha res (dis-li mafia, dis-li corrupció, dis-li cortina de fum) que ens sorprengui.