,
30/08/2011
Xina

Xineta de nou

Fa una setmana, encara estava tancant maletes intentant no deixar-me res important. Sempre t’acabes deixant algo, diuen, i la sensació de no tenir-ho tot, t’acompanya durant tot lo viatge. Fins que arribes al destí, i t’adones que potser lo que et deixaves no era lo suficientment material per a posar-ho a la maleta.

       Fa una setmana, encara no sabia que al arribar me trobaria utilitzant lo paraigües cada dia, i posant l’aire condicionat mentre dormo. Plou tempestuosament a intervals indeterminats, i fa calor d’aquella desagradable i enganxifosa. Potser per això, m’he tallat lo pèl i m’he comprat una nevera més gran.

       Ja ha passat una setmana, i ja he tornat de veritat. He fet durar lo jetlag una mica més de lo necessari, i molt pronte començarà la rutina. Molts estudiants nous me saluden i me pregunten si també acabo d’arribar. Dic un no, tímidament, i no m’atrevixo a dir que ja és lo meu cinquè any. Als que els ho dic, immediatament me responen preguntant: “Tan bé s’hi està?”. Suposo que sí, contesto.

      En una setmana, ja he tingut temps de posar-me una mica nerviosa caminant pel carrer, de sentir sorolls i olors que ja havia oblidat, de barallar-me per algun intent de “colar-me” alguna cosa, de burlar la censura per entrar al Facebook, i de recordar la quantitat de gent que viu en un sol país.

       En una setmana, però, també he tingut temps de retrobar-me en la gent que hi vaig deixar, de descobrir que les coses encara són barates, d’anar al banc un diumenge a les tres de la tarda, de fer-me un massatge als cecs, i d’anar a fer gintònics d’un euro i mig.

 

       I passada la setmana, encara se sorprenen de lo morena que estic. Los asiàtics ho lamenten, i los occidentals ho envegen. L’estiu completíssim ja ha passat i ara ja me trobo de nou envoltada de gent que no parla català, menjant en palillos i enyorant les patates braves. I adaptant-me una altra vegada i per un temps, a la meua segona casa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

30/07/2014
La Festa del Renaixement de Tortosa ja és una Festa que s’ha consolidat plenament després de dinou anys celebrant-la. És una festa on els carrers es fan petits,  que s’omplen de gent vestida com a l’època, i de botigues engalanades.
15/07/2014
LLegeixo un article que porta com a títol “The World Cup is hurting relationships in China” (La Copa Mundial està malmetent relacions de parel
09/06/2014
Un viatge en avió de Barcelona a la Xina és molt llarg. Moltes hores, seients incòmodes, lavabos petits, menjar millorable, mal de coll, turbulències, xiquets que ploren… i l’element estrella que no pots triar: l’acompanyant.
13/03/2014
Es diu Joan Ramon Armadàs, JR per als amics, i és nascut a Sant Cugat. Ens vam conèixer una nit de festa al pub Pouchers  de Beijing.
28/02/2014
Diuen que no valores allò que tens fins que no ho perds. Jo encara ho diria d’una altra manera: no valores mai tant allò que tens fins que no ho has perdut durant un temps i, més tard, ho tornes a recuperar.
30/01/2014
Deixem enrere l’any de la serp, i comencem l’any del cavall. Un cavall que, segons diuen, ens pot portar allò que més desitgem. I a més, ens ho porta ràpid!
23/01/2014
Dimecres al matí, t’aixeques ben d’hora com qualsevol altre dia entre setmana, et prepares un cafè, obres l’ordinador i PAM, la gran descoberta: “L’elit del règim xinès oculta empreses e