Xineta de nou

Fa una setmana, encara estava tancant maletes intentant no deixar-me res important. Sempre t’acabes deixant algo, diuen, i la sensació de no tenir-ho tot, t’acompanya durant tot lo viatge. Fins que arribes al destí, i t’adones que potser lo que et deixaves no era lo suficientment material per a posar-ho a la maleta.

       Fa una setmana, encara no sabia que al arribar me trobaria utilitzant lo paraigües cada dia, i posant l’aire condicionat mentre dormo. Plou tempestuosament a intervals indeterminats, i fa calor d’aquella desagradable i enganxifosa. Potser per això, m’he tallat lo pèl i m’he comprat una nevera més gran.

       Ja ha passat una setmana, i ja he tornat de veritat. He fet durar lo jetlag una mica més de lo necessari, i molt pronte començarà la rutina. Molts estudiants nous me saluden i me pregunten si també acabo d’arribar. Dic un no, tímidament, i no m’atrevixo a dir que ja és lo meu cinquè any. Als que els ho dic, immediatament me responen preguntant: “Tan bé s’hi està?”. Suposo que sí, contesto.

      En una setmana, ja he tingut temps de posar-me una mica nerviosa caminant pel carrer, de sentir sorolls i olors que ja havia oblidat, de barallar-me per algun intent de “colar-me” alguna cosa, de burlar la censura per entrar al Facebook, i de recordar la quantitat de gent que viu en un sol país.

       En una setmana, però, també he tingut temps de retrobar-me en la gent que hi vaig deixar, de descobrir que les coses encara són barates, d’anar al banc un diumenge a les tres de la tarda, de fer-me un massatge als cecs, i d’anar a fer gintònics d’un euro i mig.

       I passada la setmana, encara se sorprenen de lo morena que estic. Los asiàtics ho lamenten, i los occidentals ho envegen. L’estiu completíssim ja ha passat i ara ja me trobo de nou envoltada de gent que no parla català, menjant en palillos i enyorant les patates braves. I adaptant-me una altra vegada i per un temps, a la meua segona casa.