Jump to navigation
Segurament quan sentiu la paraula “vi” tots us formeu de seguida una imatge concreta: hi ha qui s’imaginarà una copa de vi negre, hi ha qui s’imaginarà una ampolla de vi blanc, hi ha qui pensarà en una barrica encaixonada sota l’escala d’un celler fosc i hi ha qui pensarà en la bóta de pell que porta penjada a l’espatlla per a anar a les manifestacions. Evidentment hi ha molts tipus de vins: d’orígens remots i mètodes d’elaboració peculiars i ancestrals, amb unes característiques organolèptiques concretes. Esta oferta extensíssima, sumada a una terminologia molt àmplia i amb certes reminiscències fruit de la tradició, pot acabar generant una certa confusió. Ja veureu, però, que mitjançant un parell o tres de sistemes de classificació –o sigui amb un parell d’entrades- en tindrem prou per definir qualsevol vi i saber quines característiques en podem esperar.
Abans d’abordar qualsevol classificació, crec que cal reflexionar al voltant del subjecte de classificació; en este cas el vi. La millor manera de començar la tasca proposada és abordant-ne la definició. En este cas -i no de forma gratuïta- enlloc d’utilitzar el diccionari de l’IEC com a referència utilitzarem la legislació vigent [1], segons la qual:
“El vi és el producte obtingut exclusivament per fermentació alcohòlica, total o parcial, de raïm fresc, premsat o no, o de most de raïm”
Esta definició que ens pot semblar més o menys òbvia, en tant que llei, es converteix en condició i per tant, qualsevol “vi” dels que trobem al mercat la compleix necessàriament. Amb la definició del vi en ment ja estem en condicions d’abordar una classificació més o menys sistemàtica. Bàsicament existeixen tres grans tipus de vins: els vins tranquils, els vins de licor i els vins escumosos i gasificats:
Els vins escumosos i gasificats són els vins amb gas (com el cava, el champagne o el lambrusco). La llei distingeix dos tipus de vins en funció de la pressió de diòxid de carboni –o sigui, de la quantitat de gas-: els vins d’agulla amb una pressió compresa entre 1 i 2.5 bars de diòxid de carboni –o sigui amb una mica de gas- i els vins escumosos amb una pressió de diòxid de carboni superior als 3.5 bars –o sigui amb una mica més de gas que els anteriors-.
Els vins de licor inclouen el que tots coneixem com a vins dolços (com el vi de gel, el moscatell, la malvasia de Sitjes o el vi de Banyuls). Segons la legislació estos vins han de tindre un grau alcohòlic natural inicial igual o superior al 12 %vol –o sigui que quan s'aturi la fermentació alcohòlica el vi faci, com a mínim, dotze graus- i un grau alcohòlic volumètric adquirit del 15 %vol com a mínim –o sigui que al vi elaborat de dotze graus d’abans s’hi afegeix alcohol fins que el vi fa, per lo menos, quinze graus-. Estos vins se solen elaborar amb raïm sobremadurat o deshidratat, que conté tants sucres que si s’atura la fermentació alcohòlica a l’arribar al grau mínim requerit per llei, el vi encara conté prou sucre com per a resultar dolç.
Els vins tranquils, finalment, són els que segurament teniu arxivats com a vins “normals” -o sigui els vins que ni tenen gas, ni tenen alcohol afegit-.
Per a cadascun d’estos tipus de vins podem trobar vins de diferents colors (blancs, rosats i negres per a vins tranquils; blancs i negres per a vins dolços; blancs i rosats per a vins escumosos i gasificats) , i de diferents “nivells” d’envelliment (joves, de criança, reserva o gran reserva) però això ho deixarem per a la següent entrada, que esta veig que ja és prou llarga per avorrir-vos...
[1] La definició que he transcrit és la de la llei d’ordenació vitivinícola catalana (LLEI 15/2002, de 27 de juny). Curiosament la única diferència entre aquesta definició i la que en fa la llei estatal de la vinya i el vi (LEY 24/2003, de 10 de julio) és que a la definició espanyola el vi no és el “producte” sinó “l’aliment natural”.
A la meua família era tradició deixar provar el cava als xiquets lo dia del bateig: jo vaig fer bona cara. Me vaig criar a un celler, entre trulls, barriques, bombes i mangueres. D’adolescent despatxar vi a la bodega de casa ja no em semblava tan divertit en cap de setmana. Amb el temps he acabat fent del vi la meua professió. Per cert... Sóc la Mariona!