Trenta segons

Des de ben petits sabem que tenim cinc sentits, i m’atreviria a afirmar que quasi tots els repetim com si es tractés d’una lletania quan ens els pregunten; recitant-los en el mateix ordre que els vam aprendre a l’escola de menudets.  

Com podeu suposar, els sentits –com veurem en futures entrades- són fonamentals a l’hora de degustar el vi: el soroll molesta, la vista condiciona, l’olor predisposa, el tacte ataca i el gust convenç. Tot i que una certa agudesa en la percepció –res que no es pugui aprendre fixant-s’hi una mica- pot semblar condició necessària per degustar el vi, podeu estar segurs que no és suficient per apreciar-lo i gaudir-ne plenament com a consumidor. 

Per intentar explicar la sentència anterior utilitzaré un exemple: Posem per cas que teniu un sentit prodigiós de l’olfacte, digne d’una nàpia canina. Posem per cas que als amics (ja ho tenen això els amics) els fa gracia exhibir el vostre talent en públic. Posem per cas que, per demostrar les vostres dots, els amics us fan olorar coses amb els ulls embenats i endevinar de què es tracta davant l’estupefacció de la concurrència. Posem per cas que, en plena eufòria col·lectiva i després d’encadenar un encert darrera l’altre, al diguem-ne “amic-proxeneta-de-nassos”, se li acudeix fer-vos ensumar un litxi. I posem per cas, finalment, que no heu vist (ni ensumat) un litxi en la vostra vida. Game over.

L’exemple anterior pretenia posar de manifest l’estreta relació que existeix entre la percepció i la memòria alhora de valorar allò que percebem a través dels sentits. No es pot reconèixer allò que no es recorda i no hi ha records sense experiència prèvia. Així doncs, quan decidim si un vi ens agrada l’estem comparant amb tots els vins que hem provat abans i que, d’alguna manera, recordem. Crec, a més a més, que resulta més difícil recordar allò que no ens capta l’atenció, allò que no ens resulta interessant. Per això la millor eina per tenir el criteri necessari per valorar el vi és fixar-se en les sensacions que ens provoca cada vi que bevem: el vi de l’esmorzar popular de les festes, el vi de la cubeta del racó, el vi que hem comprat per anar a sopar a casa un amic, el vi que ens ha regalat un familiar que va anar a passar uns dies a França...

Esta és la única i veritable condició necessària per arribar a tindre criteri pel que fa al vi: Beure’n. Més que beure’n, provar-lo. No importa la circumstància que us dugui a tindre una copa de vi a la ma, però en aquest precís instant atureu el temps trenta segons. Mireu-vos la copa i l’aspecte del vi. En atansar la copa als llavis, ensumeu dins la copa per flairar-ne les aromes. No us empasseu el vi directament; paladegeu-lo, passegeu-lo per la boca fixant-vos quines sensacions us provoca. I, encara, després de tragar-lo fixeu-vos en el regust que us ha deixat. Només trenta segons. Un petit ritual, com si es tractés d’una salutació de cortesia o –si es vol- protocol·lària que s’ha de fer quan es coneix un vi per primer cop. Trenta segons que ens serveixen per apreciar el vi i, alhora, per recordar-lo.