El xiprer

1 D'AGOST DE 1448
 
Capítol 1:

Les meves mans tremolem ara que relato la meva història mentre estic asseguda entre aquests murs de pedra. Fora, el majestuós xiprer marca el canvi d'estació amb les seves batzegades contra el finestral.

Era inevitable pensar que les seves branques espiaven els teus somnis i en formaven un monstre que t'atrapa, després durant el dia esdevenia un amic amb qui compartia jocs, m'enfilava i guardava els secrets de les meves aventures.
El meu estimat xiprer devia fer 10 metres d'alçada quan jo tenia 6 anys i el meu pare deia que el seu avi s'havia queixat del  seu udols a la matinada. I ara, al final de la meva vida, recordo aquell vell amic, entre el cel i la terra, entre la vida i la mort.

Feia temps que el vent havia arrossegat una llavor capritxosa i ara ningú volia ser el responsable d'arrencar aquell arbre que marcava el canvi de les estacions.

Recordo que la sortida de Tarragona es va iniciar tot just sortir el sol, el meu pare va baixar a recollir al taller les quatre coses que ens emportaríem, i em va estirar pel braç.

- Som-hi ! Va dir. Jo no sabia que marxàvem, solament em va donar un farcell perquè el carregués a l'espatlla i vam sortir pel carrer fins a arribar al port, des d'allí vam iniciar el camí direcció sud.
- On anem? Recordo haver preguntat, ni tan sols es va girar, solament va respondre.
- Camina.

És estrany pensar que nosaltres sortíem d'amagat d'aquella ciutat que m'havia vist créixer, mentre que altres, sobretot pagesos dels voltants de Tarragona venien a buscar fortuna a la ciutat. El camp quedava abandonat arran de lo mal any primer i  amb la nova epidèmia era un infern en vida.
 

El camí de tornada al que sempre vaig considerar casa meva, als peus d'aquell xiprer va ser llarg, entre camins de terra enfangats i nits fredes aixoplugats sota qualsevol refugi. De vegades tenia sort i trobava amb alguna masia hospitalera que se'm presentava amb un xiprer plantat per indicar-me que s'oferia menjar i llit, d'altres el terra i un jaç eren el que m'oferia la nit.

L'inici de la tardor ens va sorprendre quan l'any 1348 el pare va decidir marxar de Tarragona.
La ciutat havia crescut molt els últims anys, molts pagesos havien estat empesos a abandonar uns camps que ja no els podien mantenir i s'havien refugiat en una ciutat tancada, bruta, i pestilent.
Els problemes de la ciutat eren heretats del segle anterior, ja al segle XII el nucli de la ciutat va créixer seguint la trama urbana heretada dels romans.

La ciutat s'expandí a partir de la catedral que esdevindrà l'eix vertebrador a partir del 1331 quan es va consagrar.

Nosaltres dins la ciutat estàvem a la Vila Nova, fora la muralla, a una àrea on predominaven agricultors i pescadors. Era una zona pròxima al port. I molts matins veia arribar el peix a port, aquella olor de sal, de mar i peix no s'oblida. Se't clava a les fosses i a la memòria com una part més de tu mateix de la teva essència.
La zona del port estava especialment habitada i el tràfec de gent era constant, mentre els pescadors sortien a mar, veies dones arreglant xarxes, anant a mercat, netejant peix.
Tota aquella vida d'olors, de podriment, de camins i carrers foscos, de baralles va acabar per a mi arran de la mort de la mare. Era juliol de 1348 quan una epidèmia se la va endur. Molta gent moria, a les nits veia passar carretes amb cossos esparracats, bruts, suats, amuntegats els uns damunt els altres. No entenia on els portaven a tota aquella gent. La pesta va provocar un descens de la població i una crisi general.
El pare jove encara,  va decidir fugir d'aquella ciutat enverinada, havien començat a baixar els encàrrecs de feina, i no es veia en cor de pujar una filla sol en aquella ciutat que li havia fet tant de mal.

El canvi de vida ens va dur fins a Ulldecona, arribàvem a l'octubre de 1348 al petit poble situat a sota un turó, a una petita foia. Dalt el turó el castell ens espiava.
Aquell matí el sol va il·luminar la torre rodona del Castell d'Ulldecona, i un camí presentat per xiprers et menava fins dalt del turó de serra grossa.
Un xiprer  va marcar la sortida de la meva ciutat i el mateix arbre em saludava i  donava la benvinguda al que a partir d'aquell moment esdevindria la meva vida adulta.
Així que fugint de la misèria d'aquells últims anys a Tarragona el meu pare em va arrossegar al que més tard esdevindria una aventura.

Recordo la sortida de Tarragona com si fos ahir mateix, el despertar de bon matí, sense gairebé res per endur-nos a la boca per esmorzar, llevat d'un tros de pa sec remullat amb una mica de llet.
El pare havia estat estrany tot el dia abans, destriant tot allò que necessitàvem i el que perdíem per sempre. Allò que es quedaria a Tarragona.
El taller del pare era una habitació negra cremada pel foc de la farga, a terra s'amuntegaven ferros i carbó. Recordo encara com m'agradava insuflar aire al carbó perquè la flamà es tornés de color blau i n'expulsés les espurnes brillants. De vegades somiava que  podia escapar d'aquella ciutat  tan fosca com el taller igual que les espurnes del foc.

La veu del pare em torna a la memòria, amb el seu posat seriós i els ulls tristos com els de la mare dient-me – Camina. Amb els diners que havia fet malvenent tot el que no podíem emportar-nos havia anat a comprar una mula, prou forta per a fer el viatge però no massa jove.

L'enfilada del camí sortint del port va ser silenciosa, jo no vaig gosar dir res més després de la resposta del pare, així que l'únic que trencava el silenci eren els cascs de la mula, acabada de ferrar feia dos dies pel pare, contra les llambordes del camí. Després un cop encaminat el camí cap al sud el sòl es va convertir en terra, i el silenci es podia tallar amb un ganivet.

La primera nit d'aquella nova vida vaig  comprendre, amb només 6 anys, que a partir d'ara havia deixat de ser una nena. Mai havia tingut temor a la foscor, de nit quan sentia algun soroll sota la casa on vivien, baixava al taller i veia com el meu pare encara estava acabant una feina. M'havia acostumat a caminar a fosques entre el passadís i per les escales i em coneixia tots els racons d'aquell lloc. Però aquella primera nit perduda arracerada sota un bancal prop del camí que hem portava al desconegut, vaig tardar a adormir-me i solament ho vaig fer quan em va vèncer el cansament.
Va ser llavors que recordo un somni, la meva mare, la Sisca de cabells llargs sempre recollits i amagats sota un tros de tela embolicat al cap, mirant-me d'amagat mentre jo l'ajudava a fer el sopar per al pare. De fons se sentia repicar del martell. La seva mirada grisa era trista, amarga com si l'ofegués la temor.
El despertar va ser un altre cop en sortir el sol.

- Va aixecat que hem de seguir- va dir el pare molt baixet
- On anem,  vaig atrevir-me a preguntar
- Encara no ho sé Lia, lluny d'aquesta ciutat – va afegir. Llavors em va oferir la mà per incorporar-me. Ja veuràs com tot anirà bé.

- Afanya't Lia, que hem de provar de trobar un bon lloc per dormir i menjar com deu mana aquesta nit. En aquest moment va allargar-me un tros de pa, encara més petit i sec que el del dia anterior.
El primer poble on vam parar després de tres hores de camí entre clots, pols i misèries compartides va ser Vilafortuny.

Aquest petit poble estava relativament pròxim a Tarragona. Va ser fundat al segle XII i va esdevenir un nucli senyorial gràcies a Ramon Berenguer IV qui encarrega a Ponç de Regomir la construcció del Castell que s'alçava davant els meus petits ulls. La construcció de la Muralla encara estava en procés però per a mi que no havia sortit mai de Tarragona aquell va ser el moment que va marcar el canvi de vida.
En passar prop vaig veure uns quants homes, damunt unes bastides de fusta que s'emblava que anessin a caure en qualsevol moment, d'altres des de baix els passaven pedres ben escairades per la cara vista i pel reompliment cabassos de reble que mesclaven amb una pasta que les dones i alguns nens a peu d'obra feien amb calç. La feina era feixuga, els materials pesats i el sol d'aquell estiu deixava els obrers esgotats. De tant en tant veies passar una dona repartint aigua. Després la feina continuava. Era un bon lloc per a un ferrer. Les eines deixaven de tallar, es trencaven.

Vam estar gairebé dues hores amunt i avall l'obra però no vam trobar res a fer, ja tenien el seu propi ferrer al poble.
Vam seguir el camí direcció sud, quan a uns 8 km vam veure un fum que sortia de la teulada d'un vell mas, petit i tronat. El pare va decidir que aquell de moment era un bon lloc per buscar alguna feina a canvi de menjar per seguir el camí, eren tot just les dotze del migdia quan vam deixar la carretera vella per enfilar el camí de Cavet, buscant algun pagès que necessités ferrar algun animal.

Una hora més tard el pare estava desembolicant curosament els estris, mentre em feia anar a buscar aigua i fusta per encendre el fornal.
Havíem anat a parar a Cal Mingo, una masia disseminada del nucli on un bon home de més de quaranta anys tenia una mula jove i malcarada que necessitava unes ferradures noves. La feina era senzilla per al pare, però necessitava una bona preparació.

Mingo ens va dur a l'estable i va indicar al pare l'animal que era. Tot seguit va cridar en Manel, el seu fill perquè l'ajudés a aguantar-lo mentre ell seguia amb altres feines.
El Manel era un noi de 14 anys, prim i fibrat per la feina que feia al camp i els pocs aliments que s'enduia a la boca. La família havia passat mals moments per l'esgotament del sòl i alguna pedregada que s'havia emportat la feina feta l'últim any.

Tot i això havien pogut passar el passat hivern i aquest any la verema del raïm s'emblava que aniria bé. El vi que produïen era principalment per fer vinagre, ja que el sòl era tan pobre que no donava una fruita prou bona per a treure'n un bon producte.

En Manel es veia un noi alegre, feliç de poder ajudar i treballar les seves pròpies terres al costat del pare. De cabells negres i ulls verds, va arrossegar a la tossuda mula fóra mateix la porta de l'estable, allí on hi havia més llum.

- Lliga-la bé a l'anella amb aquesta corda- va dir el pare. Així podré mirar-li bé les ferradures.
Tot seguit va aixecar-li la posta posterior dreta. Va netejar la peülla dels fems amb el ribot.
- Bé, va dir, entre dents, em sembla que aquesta ferradura es podrà aprofitar. Passa'm les tenalles Lia.
- Si, aquí les tens, vaig dir automàticament.

La feina va ser automàtica, havia vist tants de cops al pare fent-la que ja coneixia els noms de totes les eines, i el que s'esperava de mi en tot moment. El Manel davant la mula subjectant-la ens mirava al dos amb la boca mig oberta i els ulls encuriosits.
El pare va treure les ferradures, les altres tres les va canviar per altres fetes que portava al farcell i que va calendar al foc que havíem fet. D'aquesta manera al presentar-les a la peülla de l'animal aquestes s'adaptaven com si es tractés d'una sabata. Amb aquella acció hi sortia un fum, mentre una part de la peülla cremava sota el ferro roent. L'animal però, no mostrava cap signe de dolor.

- Passa'm la caixa de claus, Lia. Em va dir. Hi va posar la mà i en va agafar un grapat i se'n posava uns quants a la boca.
El martell amb dos cops secs clavava els claus fets a mà pel pare a la peülla, l'animal no es movia aliè al que li estaven fent.

Després de gairebé 1 hora la mula ja estava a punt, els estris recollits i en Manel ja es disposava a posar-li els arreus per passar l'arada.
Eren les dues del migdia quan el sol començava a picar fort i els meus budells es queixaven i removien. El pare  va allargar-me la bota d'aigua mentre va anar buscar en Mingo.
Mingo venia tot seriós i suat, es va mirar la feina feta pel pare, li va donar la mà i tot seguit el va conduir a la cuina del mas.

- Seieu, seieu- va dir. Mentre es girava i baixava un tros de formatge una mica passat i un pa ben gros fet per la seva dona tot regat per un got de vi, no massa bo de la seva pròpia collita.
- Gràcies, li va dir el pare, mentre tallava un tros de formatge i me'l donava. Molt agraïts.
La conversa entre els dos homes es va anar allargant. En Mingo li va explicar les dificultats que havien passat, el fill gran que havia marxat a provar sort a Falset i la misèria de la qual ara a poc a poc estaven sortint.

Mentre menjàvem en aquella petita taula de fusta que semblava tallada per ells mateixos, la dona del Mingo, la Maria, ens va servir un plat calent de llenties.
Feia tants dies que no menjàvem res calent i no em va importar que no tinguessin gairebé sal ni un tros de carn perdut a l'olla.
Després del dinar i de la conversa dels dos homes, el pare es va acomiadar educadament d'aquella família, esperant tornar-se a veure i desitjant-se la millor sort. La Maria em va mirar als ulls i em va dir adéu afectuosament mentre em donava un farcellet que feia olor de formatge.

- Per al viatge, va dir. Anys més tard tornaria a veure a la Maria de Cal Mingo, però la dolçor de la seva expressió havia desaparegut darrere les arrugues -que tallaven el seu rostre- i els cabells llargs i grisos.

Eren dos quarts de vuit quan vam veure prop del camí un altre maset. Al seu davant un Xiprer, que ens indicava educadament que allí teníem, pagant, un lloc a cobert per dormir.
El pare com que s'havia estalviat el menjar a canvi de feina, no li va importar pagar dos diners per dormir sota cobert amb la idea que l'endemà molt més descansats podrien caminar molt més camí. El dia es va aixecar gris, tapat, el pare va decidir que seria millor quedar-nos per la zona a fer nit perquè no ens sorprengués una tempesta pel camí.
L'esmorzar d'aquell dia crec recordar que va ser el formatge de la Maria que el meu pare va repartir. Un cop menjats i la mula carregada va tornar a cridar.

- Lia, anem...
- On, pare? li vaig dir dubtant
- A veure la mar.

Feia dos dies que havíem sortit de Tarragona, i que no sentíem el soroll de les onades, la seva olor, la sal a la pell, l'aire de matinada.
Decidit el pare em va portar a una petita cala de la Llosa, prop Cambrils.
Així que vam travessar el barri de la vila i ens vam dirigir al de la Marina. El trajecte de poc més d'un quilòmetre se'm va fer llarg i a mesura que anàvem sortim dels carrerons estrets i les cases altes, veia com la fisonomia de l'entorn anava canviant.

El petit terme havia estat reconquistat feia uns 190 anys, al segle XII, però no va ser fins al segle XIV que es va dotar d'una muralla defensiva. Caminant pel seu nucli encara recordo aixecar el cap i veure com els peons i manobres acabaven la muralla.
Ja entrant al barri de marina vaig recordar aquella olor de peix, a la cantonada d'una de les cases improvisades arran la platja un gat ens menjava les restes del que havia estat unes sardines. Aquella olor, aquella maleïda olor tornava a recordar-me la ciutat que ens havia fet fugir.
Seguint el pare vam arribar arran les onades, es va treure les sabates amb dificultat i va entrar a la mar.

- Va Lia, a què esperes, ja és hora que t'ensenyi a pescar.

Aquell dia, amb l'ajuda d'una petita xarxa abandonada que el pare havia recuperat de la platja, el pare va poder atrapar dos peixos, massa petits per a fer perdre'ns la gana.
Jo mentrestant allunyada uns quants metres d'ell, amb una bossa de pell a la mà m'ajupia per atrapar alguna tallarina, una feina que s'anava complicant pel canvi de temps que s'apropava i que feia que el mar estès cada cop més enfadat.
Amb l'estómac més buit que ple, van arrossegar la mula fins a un sortint de roca, el pare em va fer anar a recollir quatre canyes mentre ell amuntegava restes de troncs secs que la mar havia abandonat a la platja. No era un lloc molt còmode, però no ens podíem permetre passar totes les nits en un lloc confortable, no sabíem quan acabaria el nostre viatge i on.

- Pare, on anem?- li vaig tornar a demanar
- Quan hi arribem ho sabré Lia, recull tot i vés a dormir que demà marxem.

El pare tardava  mitja hora cada vegada que havia de carregar la mula. A més havia de procurar-li tant menjar com aigua. A cal Mingo aquest havia deixat abeurar l'animal i pasturar per un tros erm que tenia. Però allí a la platja no hi havia res. Així que un cop descarregat l'animal el pare va anar a buscar alguna cosa per la bèstia, només va trobar palla seca i un poval d'aigua que va agafar del pou pròxim a la casa on el gat ja s'havia acabat l'última espina de sardina.