Jump to navigation
Avui ha sigut un dia d'aquells que no s'acaben mai. Dels que ja només aixecar-te del llit, notes que costen d'arrencar. I els xiquets han estat especialment esvalotats. Revolucionats. Inquiets. Se m'ha fet un 13è dia de confinament etern. I això que ahir estava més optimista, amb energia, confiada que els dies estaven anant a millor. Però de sobte, la incertesa de no saber quant temps haurem d'estar així, a banda dels 15 dies que tornaran a començar aquest dissabte i que ja tenim assumits, m'ha caigut com una gerra d'aigua freda. M'ha semblat tot tremendament llunyà. Com si estéssim en un bucle que mai s'acaba, on no saps quan hi trobaràs la sortida.
Sé que hi ha (i hi haurà) dies de tot. Ja ho hem pogut experimentar en aquests gairebé 15 dies de confinament. I també sé que és normal, que és humà, i que al final és tot un equilibri dels dies bons i els no tan bons. Però avui, realment, ha sigut un dia per oblidar. Esperem que demà, tot ho veiem més clar. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
