Jump to navigation
Els petits ja són conscients que fa molts dies que no surten de casa. Tot i haver-se acostumat molt ràpid a la nova situació, el confinament els comença a pesar. Avui el pare ha hagut de sortir un moment i no entenien per què ells no podien fer-ho també. "Em portaré bé", "Espera, que agafo la motxilla!", deien delerosos per travessar la porta de casa i anar... on sigui! Qualsevol lloc crec que els hagués anat bé, la qüestió era sortir de casa i xafar carrer.
Parlen amb els cosins o els amics per videotrucada i ells mateixos ho comenten: "És molt pesat, aquest coronavirus", "A veure si marxa aviat i ens podem veure i jugar junts". Ja fan com els grans, que no parem de fer plans per quan tot això torni, encara que sigui una miqueta, a la normalitat: rostides, sopars, vermuts, festes, dinars... L'agenda plena, ja tenim, de coses que voldrem fer quan puguem sortir de casa! En fi, més paciència i més calma. Tot arribarà, ens hem de convèncer. I sobretot, intentar que els petits ho passin el menys pesat possible, tot i les dificultats. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.