65/75: Retrobar-se sense abraçades

Una de les coses més estranyes d'aquestes retrobades amb familiars que, gràcies a estar a la fase 1, hem pogut fer aquests dies és el fet de no poder-te abraçar o besar quan et veus de nou, després de tant de temps. Ja em va passar en el seu moment amb els meus pares i avui m'ha tornat a passar amb sogres i cunyats. Dins teu, tens unes ganes enormes de sentir-los prop, de tocar-los, de transmetre'ls com els has arribat a trobar a faltar aquests més de dos mesos separats; però les mesures sanitàries i la prudència d'aquesta fase inicial de desconfinament fa que t'aguantis i et quedis quieta, a dos metres de distància, només saludant-los i abraçant-los amb la mirada. 

Quan els primers dies de confinament m'imaginava aquest moment de retrobament que tardaria en arribar, em saltaven les llàgrimes només de pensar-ho. Perquè m'imaginava precisament una forta i intensa abraçada amb aquelles persones que tant trobava a faltar. En canvi, la realitat ha estat ben diferent. Contradictòria. Estranya. Després de més de dos mesos sense veure'ls, per fi hem pogut compartir físicament un espai i dinar plegats, però amb aquesta distància tan present impregnant-ho tot. Saps que heu fet bé, que ha de ser així i que hem de tenir paciència, però no deixa de ser una situació inversemblant que et fa feliç, però no del tot. Seguirem esperant. Ànims, famílies!