Jump to navigation
Per fi, comencem a encetar la nostra fase particular de retrobaments amb amics, després d'una primera fase només amb familiars. Gairebé tres mesos en la distància que, avui, hem pogut trencar amb un bon dinar de paella de diumenge, al camp i amb tempesta inclosa. Els petits, que normalment es desperten sobre les 8 - 8:30 del matí, avui ja donaven guerra per casa abans de les 7. L'emoció de retrobar-se amb la seva amiga Teresa no els deixava dormir més. I nosaltres, els pares, tot i haver intentat allargar una mica més l'hora d'aixecar-nos del llit, ens hem hagut d'activar molt més aviat del que, en un diumenge normal, ens hagués agradat. Quin remei!
Això sí, hem disfrutat del dia tant com hem pogut. Com trobàvem a faltar aquests moments entre amics i converses disteses al voltant d'una taula! Els petits, com era d'esperar, no han parat ni un moment. Jugant a tots els jocs possibles, perseguint-se uns als altres, rient sense parar i tornant a sentir la intensa alegria de conviure amb amics de la seva altura. Això sí, de tornada a casa, les energies no donaven per a més i s'han adormit abans d'arribar-hi. I nosaltres que ho hem agraït! Un diumenge intens i llarg, però ple d'una bonica sensació d'haver recuperat un trosset de la nostra vida d'abans. Ànims, famílies!
PD: Després de 87 dies de 'diari d'una mare confinada', no sé si seguiré amb aquesta rutina d'escriure cada dia al blog, amb motiu de la pandèmia. Com ja no estem 100% confinats, no sé si té tant sentit com al principi. Continuaré escrivint - recordeu que estem vivint de ple un embaràs doble i això dóna per a molt -, però no sé si cal que ho faci cada dia. Com ho veieu?
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
