,
17/09/2019
Maternitat

La mare perfecta

Sempre has pensat (o t'han fet creure) que la mare perfecta és aquella que, després d'un bon embaràs - sense marejos, vòmits ni mals de peus -, recupera la forma de la nit al dia. Ni una estria, tot a lloc i ni un quilo de més. I sense cap tipus de depressió post-part, evidentment! Encarant la maternitat com si fos un paradís a la terra: dormint bé, jugant amb el bebè tot el dia, passejant, disfrutant de tots i cadascun del moments compartits amb el nounat... Vivint cada dia amb alegria, sense perdre els nervis ni la paciència, i sense cap necessitat de desconnectar - encara que siguin 10 minuts! - de la teua nova vida. És tan meravellós ser mare! Un somni fet realitat, la felicitat en estat pur, lo millor que t'ha passat a la vida. 

Quan ho vius en primera persona, però, veus que la realitat és bastant diferent (per no dir MOLT diferent). El teu cos ja no és lo que era (ni ho tornarà a ser mai més) - cosa que costa d'assumir -; el teu dia a dia ha canviat totalment per girar al voltant de la nova persona que has portat al món - que et fa molt feliç, però a qui li demanaries una mica de temps per a tu de quan en quan-; la paciència l'exercites com mai t'haguésses pogut imaginar - però això no assegura que no perdis els nervis de tant en tant-; i les nits ja no són per a descansar i els matins tranquils - per què s'han de despertar tan aviat i, sobretot, en cap de setmana??-.

La mare perfecta porta al dia l'agenda de l'escola, no es deixa mai res, sap cosir, treure les taques complicades i mai s'adorm. La mare perfecta està sempre guapa, amb un somriure als llavis, té uns fills que es porten sempre bé i no troba a faltar res de la seua anterior vida. 

Jo, com a mare, sóc gairebé tot lo contrari. Sóc feliç acompanyant els meus fills en el seu camí vital, però també necessito temps per a fer el meu camí. Per a sentir que no només sóc mare i continuo sent jo. Sé cosir lo bàsic, intento no oblidar-me de la bata, l'esmorzar ni el paper signat per a la sortida de l'escola, M'arreglo quan tinc temps i perdo la paciència més sovint del que m'agradaria. 

No sóc una mare perfecta com sempre m'havia imaginat que seria. Com sempre m'havien pintat que havia de ser. Sóc una mare real. Amb les seves virtuts i els seus defectes. Amb els seus moments d'eufòria per tenir uns fills que m'estimo amb bogeria, però també amb els seus dies d'estrés màxim en què l'únic que vols és marxar, beure't una cervesa ben fresca amb els amics i oblidar - encara que sigue per unes hores - de que ets mare. Així de simple, així de perfectament real. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

07/04/2020
Ara que ja sabem que és molt provable que els petits no tornin a l'escola fins passat l'estiu o, amb sort, un parell de setmanes abans, et planteges si això afectarà en els seus aprenentatges personals.
06/04/2020
Començo a perdre el compte de quants dilluns portem confinats. Tres? Quatre? Cinc? En realitat, tampoc té gaire importància, tots els dies són més o menys iguals.
05/04/2020
A casa meua, no hem sigut mai de fer mones el Diumenge de Rams. En realitat, excepte les vegades que n'he fet de ben petita a l'escola, crec que no n'havia fet mai. Evidentment, confinats a casa, era un pla ideal per fer amb els petits.
04/04/2020
Sí, ahir ho intuïem i avui ja en tenim la certesa. Quinze dies més que se sumen als que ja teníem, irremeiablement, assumits.
03/04/2020
I com aquell qui no vol la cosa, avui celebrem la tercera setmana de confinament familiar.
02/04/2020
El confinament ens va agafar amb una visita pendent a la perruqueria. Aquell 'demà truco i demano hora' que no trobes mai el moment per fer. I clar, després de tres setmanes, les melenes que portàvem ja ens començaven a molestar.
01/04/2020
Inevitablement, les pantalles els atrauen (i molt). Ja sigui la tele, el mòbil o la tauleta.