Mares reals

L'altre dia, en una conversa informal entre amigues, vaig sentir dir que ara està molt de moda això que les mares expressin tot el que no els agrada de la maternitat. Que expliquin el dur que és, que es queixin del que les molesta, cansa o estressa del dia a dia com a mare. Com si no calgués fer-ho. Com si ho estéssem fent massa i això fos contraproduent a orelles de les futures mares. 

En aquell moment, vaig callar. Perquè sí que és veritat que, d'un temps ençà, sembla ser que es pot parlar més obertament del que realment comporta ser mare. Dels canvis que vius, de l'estrès, els maldecaps, l'ofuscació i el cansament que representa. El Club de Malasmadres, per dir-ne un que segueixo des de fa temps, n'és un clar exemple. Les mares comencem a poder parlar clar i, sobretot, a no sentir-nos malament quan ho fem.

Perquè sempre ens havien pintat una maternitat de color de rosa. Vestint als bebès amb aquella robeta tan 'mona' i petita, donant-los de menjar fent l'avió i sense plors, passejant-los pel parc sense haver-los de canviar el bolquer al mig del no-res... Per no parlar a nivell emocional. Ser mare era sinònim de felicitat absoluta. De plenitud. El millor que et podia passar a la vida i que convertiria els teus dies en increïbles moments de joia. 

I sí, no dic el contrari, ser mare et fa molt feliç. Però no sempre. Ser mare et fa sentir plena. Però no sempre. Ser mare et dóna moments increïbles que no tenen preu. Però no sempre. I és per això que reivindico que sí que és necessari que les mares expressem el que no ens agrada de la maternitat, el que ens molesta, cansa o estressa. Perquè això ens passa a totes. I perquè això també passarà a les futures mares. I és bo compartir-ho. És bo que ho sabem abans d'aventurar-nos al canvi més gran que viurem com a dones. Amb els bons moments i els no tan bons. Tenint clar que som mares reals i no aquelles històries falses que vèiem a les pel·lícules.