Causalitats i Arcs de Sant Martí (crònica des d'Andalusia)

Tinc un amic de les Terres de l’Ebre que fa un temps va decidir anar a fer les europes. Fa un any que no sé res d’ell. Decidixo picar-li mentre conduixo cap a Andalusia. Al cap d’una estona de conversa me diu que, per coses de la vida que ja m’explicarà, ara viu a la zona d’Àguilas (Múrcia). “Vaig arribar ahir”, em diu. I resulta que avui la meua furgoneta verda i jo passem pel poble que ara l’acull, entre Múrcia i Almeria. És dimecres 15 de maig. Just lo dia del seu aniversari. Dinem. Sopem. Arreglem lo món. Acompanyem la conversa amb una copa de vi. Dormo a casa seua. Ensundemà em presenta un amic que decidix contractar-me al seu local a l'estiu. Arrenco d’Àguilas i veig un Arc de Sant Martí.

Dijous. Almeria. Baixo la bicicleta de la furgo i, abans de l’actuació, pedalo per la ciutat, vora mar. M’agrada conèixer els paisatges a cop de pedal. Passa per davant meu un autobús urbà amb la publicitat de Grease, lo musical. Una de les meues millors amigues, Sheila López (de Lleida) hi treballa de protagonista. Tot just los mateixos dies estan de gira a Roquetes de Mar. Canto a Almeria aquella nit. Sala Campanilla. Divendres, de camí cap al concert de Màlaga, paro a Roquetes de Mar i dinem juntes. Mos abracem a l’altra punta de la nostra terra, emocionades del retrobament. Quants anys compartint juntes escenaris arreu de Catalunya amb l’orquestra on ja no hi cantem ninguna de les dos. Comencen a caure quatre gotes quan me’n vaig, enyorada. I trau lo nas un Arc de Sant Martí.

Divendres canto a la sala Peter Pan de Màlaga (tot està al país de ‘Nunca Jamás’) i una noia del públic me regala un anell amb una sargantana dibuixada. Diu que és la seua manera d’agrair la meua veu… Aquella nit dormo a un poblet de Màlaga que es diu Casarabonela. M’acull l’amiga d’un amic comú a qui només havia vist una vegada i que se sap totes les meues cançons. Patricia viu enmig del camp. Té jardí i hortet. I una casa de fusta com la que jo tindré algun dia al canalet de mons iaios. És un encant. I mos confessem com si ens coneguéssem de tota la vida. D’aquí pocs dies fa trenta anys i em contracta per cantar-li a la seua festa d’aniversari. Tot just l’únic dia lliure que em quedava a l’agenda de la gira andalusa i abans d’acabar la ruta a Madrid. Comença a plovisquejar i surt un 'arcoiris' que ocupa tot lo cel. Dixem de conversar. Lo silenci és còmode. Mirem al cel.

Dissabte canto a Coín i m’arropa la família fluviofeliç d’esta població malaguenya. Fa quatre anys van vindre a fer piragua per l’Ebre català. Ara compartim música i lluites per la nova cultura de l’aigua. Diumenge, ja a Càdis (on hi canto aquella tarda), me telefona una regidora de l’ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta (Maresme) per contractar-me per a l’estiu. Parlant, parlant m’explica que ella és d’origen cordovès i que tot just dijous 23 hi va per visitar a sons pares. Li dic que divendres 24, ‘causalment’, canto a Còrdova. I vindrà a vore’m. Avui, després de quatre dies dies seguits de concerts i uns quants més de conduir, descanso a Càdis. M’allotja l’amic d’un amic, los dos tenen l’afició de ser cantautors. A Nacho el vaig conèixer a Madrid fa quatre anys en una actuació on la responsable de la sala, per error, mos havia donat la mateixa data de concert als dos. Llavors vam compartir escenari. Ara compartim taula i passejades per la vora de l’Atlántic. I ganes de canviar el món.

Ara escric de cara a la mar, amb lo vent de Ponent. Avui fa anys lo fill de Maribel i Rafa, amos de Quilla, lo restaurant on vaig cantar anit. Li regalaré un disc a Adrian. Fa 14 anys i té un cor molt gran. I tot i que m’agrada el Sol (no debades sóc fardatxeta), les nuvolades d’avui donen una treva a la calor i ajuden a que un petit Arc de Sant Martí vulgue envair un trosset d’horitzó. Ah! la copa de vi me la servix una xica manya que ara està a Càdis i que diu que m'ha escoltat cantar a Saragossa...

Sovint la improvisació és lo millor guió. Immersa en la gira andalusa, em trobo amb petits regals inesperats que fan del viatge un camí en sí mateix. Amb la furgo preparada amb llit, cuina i dutxa continuo caminant per una vida que em regala més del que jo li dono. Casualitats? no ho crec…