'Este no ho és lo Bisbe'. Adéu a Don Ricardo

Encara no tenia els 6 anys complits. Ja dormia quan mons pares van entrar a la meua habitació del piset on vivíem just enfront del parc de Tortosa, debia ser quasi mitja nit i em van despertar: - Montse, Montse (deia ma mare en veu baixeta mentre obria la llum de dalt) han vingut a vore’t. Mig endormiscada vaig provar d’incorporar-me i vaig obrir tènuement els ulls. –Mira qui ha vingut! -insistia il·lusionada assenyalant a un senyor vestit de negre que hi havia plantat als peus del llit mirant-me amb tendresa amb els seus ulls clars- és lo sinyó Bisbe! Jo, menuda, escèptica i, sobretot, amb son, vaig incorporar-me lleugerament i vaig mirar-me’l de dalt a baix per acabar sentenciant: -Este no ho és lo Bisbe! Vaig donar mitja volta sobre el coixí, indignada per la interrupció, i el meu caràcter (encara em dura una mica) i jo vam tornar a submergir-mos en los somnis d’una xiqueta incrèdula, com Sant Tomàs. Diràs que encara el sento riure ara, amb aquell carisma. Efectivament era ell, Don Ricardo (perquè així li díem i li direm sempre natros, això de cridar-lo Ricard Maria Carles va vindre després quan el van nomenar Arquebisbe de Barcelona, lloc on la cúria ha decidit fer els funerals oficials malgrat que les seues despulles reposaran, com ell volia, a la seua València natal i el seu esperit serà sempre, com natros volíem, ebrenc). Des de llavors sempre que podia ell em recordava esta anècdota de principis dels anys 80. Es veu que una, acostumada a vore’l com a pastor de l’Església revestit amb la casulla, el solidèum i la mitra no va reconèixer l’home, l’amic de la família, amb aquella altra indumentària de seglar amb la que es va ataviar per vindre a sopar amb mons pares a casa nostra.

Sovint, quan era menuda, i ara de més gran també, la gent de Tortosa i les Terres de  l’Ebre m’ha conegut (abans de per ser cantant) per ser la filla de Jordi Castellà. – Així tu ets filla d’aquell home que sempre va/anava a la Catedral i per les esglésies gravant les homilíes de Don Ricardo amb lo cassette?. Perquè sí amics, els cassettes van arribar a existir. Efectivament, primer amb l’enorme revox, després amb un radiocassete allargat amb ansa pròpia com si fos una bossa de mà i per últim una gravadora de cassete pareguda a un walkman, mon pare té tots els sermons, conferències i xarrades que ha fet Don Ricardo durant los seus 21 anys de bisbat a la ciutat. Ja no va arribar a l’època del CD o de l’mp3: a principis dels 90 Don Ricardo va passar a ser Ricard Maria Carles i al senyor Castellà la revolució tecnològica va arribar-li quan lo seu estimat bisbe d'aquí ja era arquebisbe d'allà. Un cop jubilat, però, ell va voler tornar a la seua estimada Tortosa i fa un parell d'anys los fills vam regalar als nostres pares, pel seu aniversari de boda, un sopar sorpresa amb Don Ricardo. Ells no en sabien res, vaig anar-lo a buscar amb la furgoneta a casa seua prop de Mig Camí i quan va entrar per la porta del pis va ser com si el temps hagués reculat trenta anys de cop, a un sopar on la xiqueta que poca estona abans conduïa al seu costat no l'havia reconegut. Una foto de família amb ell presidia el menjador des de la paret on encara penja.

Com a Cardenal me rebia a les seues estances del Palau Episcopal a Barcelona on vam compartir algun dinar i més d’una conversa confident sobre el meu creixement personal, l'adquisició de criteri propi que això suposava i el conseqüent distanciament amb l'educació rebuda i la vida viscuda, converses que tranquilitzaven les ires i temors de mons pares, arrelades en el nacionalcatolicisme, quan dies més tard ell, mediador discret i sotmés a un secret de confessió que era més aviat una simple confiança de dos amics qualsevol desvestida de cànons eclesiàstics, los hi explicava per telèfon que jo l’havia visitat: “Dixeu que sigue ella mateixa…” els hi deia carinyosament i tot i que ells no sempre li van fer cas, jo sí.

Molts dels records amb ell quasi sempre tenen a vore amb la Natura, amb lo riu, amb excursions pel Massís del Port rodejats de jóvens, dos de les seues debilitats: la muntanya i la joventut, i amb les trobades, misses i recessos del Moviment de Jóvens Cristians del Bisbat, que a poc a poc vaig anar abandonant. Si conservo una mica de Fe o similar és per ell, lo seu carisma i la seua amistat, malgrat no compartir tots -per no dir quasi cap- dels pensaments i la idelologia de l’Església que ell representava. Tenia una veu de tenor increïble, un punt trencada, ideal per cantar ‘El pa de vida’ o una de les seues preferides: ‘Amén’, aquell espiritual negre. Cada any a la Vetla Pasqual, indefectiblement, la quinzena de músics que estàvem al davant de tot de la Catedral i que havíem amenitzat l’eucaristia, en acabar la missa i quan la gent ja havia començat a marxar, no mos movíem del lloc perquè sabíem que ell sempre acudia, un cop canviat de roba a la sagristia. I apareixia vestit de negre, amb lo mateix tratje que a n’esta guitarrista anys enrere li havia fet dir, irreverent de mi, que ell no ho era el Bisbe. Començava llavors la petita gran competició de vore qui de tots natros era capaç d’arribar a la nota més aguda de la cançó ‘Amén’. Amb la guitarra i el teclat anàvem pujant de to, canviant l’armadura de la partitura i ell anar cantant, anar estirant al màxim les cordes vocals amb natros i sempre afinadíssim fins acabar tots entre aplaudiments que ressonaven per les pedres mil·lenàries de la Seu. Els germans Caballol i Santi Martorell ho feen molt bé, jo em defensava, però sempre guanyava ell (o sinó el dixàvem guanyar que per alguna cosa era el Bisbe, encara que a n’aquelles hores anés vestit de carrer). Ja no hi ha, ni crec que torne a haver-hi, Dissabtes Sants com aquells…