... i no em voldria pas morir

Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls. Estos ullets blavosos glaucs, tendres i contundents. ‘Quan tingue una estona et contesto, bonica’, m’has dit. ‘I tant, dona! Ara lo país te necessita’. Lo primer és lo primer.

Mira, justet demà dilluns he de vindre a Barcelona. La Plataforma pels Trens i el Transport Digne a l’Ebre tenim reunió en lo conseller Rull, a la seu del Departament. Com que queda propet de casa teua, si et pareix, podríem aprofitar i quedem. Què trobes? Fa ja uns quants dies que no mos veem i hem d’escoltar música juntes, tal com vam quedar. ‘Les teues cançons m’acompanyen al cotxe, Montse. Hi ha tantes coses que m’emocionen: música, veu, paraules, poetes, aigua…’ I una de les teues frases preferides, escrita per Jesús Massip, inclosa a la cançó La barca: ‘A mi doneu-me la pau d’este riu vagabund que també es queda adormit, alguna vegada, com els gitanos sota el pont’.  Te’n recordes, fa poquet, a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa? Tu, Massip i jo junts arreglant lo món i fent-mos un selfie per enviar-lo a ta germana Isabel que, justet en aquell mateix instant, estava a Barcelona sopant a casa de Cinta Massip, filla de Jesús. Una d’aquelles coincidències boniques de la vida. I tu dient que això dels selfies no se't dóna gaire bé, que no saps quina cara posar. Si vam riure!

'Ja saps que tinc per costum, quan me gito, repassar mentalment els moments bonics del dia. Conèixe’t ha sigut un d’ells i t’ho volia dir' i així t’ho vaig escriure fa un temps quan la vida mos va creuar. ‘Quin missatge més bonic. Em poso a dormir feliç i amb un somriure’, vas contestar-me. Dos mussoletes que solen enviar-se missatges de matinada, quan la gent ‘normal’ ja dorm. Som un cas perdut, xiqueta. Va, que demà ho recordarem tot en una copa de vi entre les mans. Jo t’explicaré com porto el quart disc i tu em diràs com és això de presidir la comissió del Procés Constituent. Xalarem! Ja m’hi trobo. M’encanten estes trobades enriquidores en dones sàvies, com quan parlo en la també ferma i entranyable Rosa Regàs. I si quedem les tres un dia? Com tens l’agenda? Demà ho mirem.

M’estranya, això sí, que en lo complidora que ets tu, ja fa uns dies que no contestes als emails. I ara que hi penso, no estaves al meu concert Barnasants de finals de gener, i això que tenies la invitació preparada a taquilla, tal com vam quedar. Tampoc no et vaig vore a la gran manifestació en defensa de l’Ebre del passat diumenge a Amposta. Clar que, érem tants que era difícil coincidir. Igualment, però, tinc la mosca darrere l’orella i cada nit, com diu Gerard Vergés, ‘sense parar recorro el cel amb els meus ulls per si de cas trobo l’estrella que tu contemples’. Mentrestant, aniré mirant la bústia per si la teua lletra hi apareix un dia qualsevol, perquè sí, perquè no calen motius per escriure’s i estimar-se. Me deus una carta, amiga, que com deia Pere Quart: ‘i no em voldria pas morir que això tot just comença’…